Gràcies, lectores i lectors de “Maror”

Que en juliol la gent estiga connectada a l’ordinador, ja és un èxit.
Que de tot el que poden navegar, els nostres lectors virtuals hagen triat Colata, és per estar-vos agraït.
Però que, a més, la darrera proposta que us he fet, encara que siga una lectura estiuenca, refrescant, com Maror, compte ja amb cent catorze lectors —i pujant— en només cinc dies, m’ompli moooolt de satisfacció.
I també que hi haja qui l’estiga linkant des dels seus blocs.
Espere que els giravolts de la novel•la us mantinguen enganxats en posteriors lliuraments del text, i que el gaudiu de veres.
N’hi ha més emocions.

Un regalet estiuenc

Ara fa poc més d’un any vaig acabar d’escriure la meua primera novel•la.
Sense massa pretensions, per a trencar mà... i us he de dir que la meua extremitat superior continua en perfecte estat.
Amb l’alegria inconscient de qui acaba una feina feta a gust, també vaig gosar presentar el text al Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2008. I després d’allò... podria haver fet cas a amics i amigues benintencionats que se l’han llegit, i que m’aconsellaven que camejara per editorials i que la donara a conéixer.
He decidit no fer-los cas.
Perquè preferisc compartir-la amb vosaltres.
I per això mateix podreu començar a gaudir-la (o això espere) a trossos i mossos en aquest bloc que he obert a l’efecte, i que podreu enllaçar des de Colata.
“Maror. Frecs de la Vall” no vol ser més que un xicotet homenatge a la gent que ens estimem la Vall d’Albaida i que, encertadament o no, hem intentat fer-la avançar humanament, socialment, comarcalment... Sense esperar l’aplaudiment ni l’aprovació hem anat fent via, la nostra via autòctona, i continuem fent-la progressar, malgrat la manca clamorosa de portaveus i d’altaveus que se la prenguen seriosament.
En posar el títol, el mot “maror” ja em resultava corprenedor. Un mot que, a una terra de secà i albarís com la nostra, només pot significar la somordor, l’estat latent de conflictes, de tensions entre humans... El subtítol —“Frecs de la Vall”— ho intenta relativitzar i suavitzar, mentre que ens cluca l’ull cap a les refregades en les relacions entre la gent que viu a la nostra terra, sense deixar de banda les carnals, que també.
Malgrat tractar-se d’un text de ficció, he pretés que la seua versemblança us permetera connectar amb la nostra realitat d’adés i d’ara.
Fent un joc de paraules, la meua pretensió és oferir-vos un “fresc de la Vall”, una pintura guarnida amb pinzellades d’ací i d’allà, però que volen posar la gent de la Vall com a protagonista essencial del text. Aqueixa gent capaç de dur endavant projectes meravellosos, imitats en altres indrets, i que responen al nostre tarannà. També, però, és una advertència sobre canvis i perills que la nostra societat comporta tal com va. I en això no en som una excepció “entre muntanyes”.
Lluny de l’engolament i de l’artificiositat acadèmica ha resultat essencial per a mi acostar-vos el llenguatge popular que emprem a les Comarques Centrals. Si ho he encertat, vosaltres ho podreu jutjar.
Si, a més, us ho llegiu amb un mig somriure sorneguer, no tindré major satisfacció.
Al cap i a la fi, podeu passar llegint un estiu fresquets, sense eixir de casa.
Sigueu benevolents.

Final de curs estressant

Poques vegades em sentireu queixar-me, i més de la faena, d’una faena com la de docent que he triat, que m’agrada i que m’ompli. Per eixa banda no ve la queixa.
El final d’aquest curs ha estat marcat per un factor afegit que ens ha complicat —i la cosa no queda ací, que ja sabem que s’unfla— l’anomenada part burocràtica de la feina. I com a membre de l’equip directiu, ausades que l’estem patint! L’estrés que provoca veure que la teua part de la feina està enllestida i que un programa manifestament millorable com és l’Itaca —el que ens ha “facilitat” Conselleria obligatòriament— només fa que entorpir-te el tancament d’actes, l’admissió d’alumnes, la impressió de llistats, i un llarg etcètera que us avorriria... és una sensació d’impotència, de ràbia, que no sé com descriure. I més per a un decidit partidari de les tecnologies de la informació i de la comunicació com jo... però quan funcionen i quan milloren la qualitat de vida i l’eficiència en el treball.
Haver de gestionar coses des de casa perquè la connexió en horari normal de treball resultava lenta quan n’hi havia... m’ha deixat poc de temps per acudir al meu estimat bloc Colata i comentar-vos quatre cosetes. I el cap no estava per blocs, la veritat.
Tornem, però, a la normalitat internàutica.
I amb una sorpreseta estiuenca que espere que us agrade.
Al següent post us en faig cinc cèntims.

Per fi l'ajuntament de Montaverner edita el seu primer BIM

El número 1 del Butlletí d'Informació Municipal (BIM), que ha editat l'ajuntament de Montaverner, ja es troba en mans del veïnat. No puc descriure-vos l'emoció que sent. Una, per participar en aquest projecte, i l'altra, perquè per fi Montaverner compta amb la informació administrativa local de primera mà.
Amb aquest número de maig de 2009, repartit amb retard pels condicionants electorals europeus, l'ajuntament dóna resposta a una necessitat comunicativa de la ciutadania, ja que es tracta de la primera vegada en què un ajuntament democràtic muntaverní el posa en marxa en els darrers trenta anys.
Amb l’aclaridor títol de L’ajuntament t’informa, s’enceta aquest projecte, que, en les seues 8 pàgines recull tot un seguit d’informació municipal rellevant. Hi destaquen les fotografies i textos sobre l’antiga carretera N-340, ara convertida en l’avinguda Sant Pancraç. També ocupen un lloc destacat els pressupostos municipals per aquest 2009, primers pressupostos participatius, ja que el Fòrum de Participació Ciutadana hi ha pogut dir la seua i marcar prioritats.
En un temps de crisi, cal remarcar la informació que el butlletí aporta sobre les ajudes a l’ocupació sol•licitades per l’ens municipal.
La secció “La Nostra Gent”, destinada a donar a conéixer persones i associacions locals, ha començat amb l’Associació contra la Fibromàlgia, presentada per la seua presidenta, Juana Navarrete.
Finalment, la contraportada va dedicada a l’Agenda d’activitats previstes al poble per al trimestre. L’apartat “Montaverner a la xarxa” dóna a conéixer els blocs i pàgines web que posen el poble a Internet.
He tingut el plaer de coordinar, com a mestre i periodista, el Consell de Redacció, que està compost pel funcionariat local. En aquest primer número vull destacar l'extraordinària participació de Joan V. Guerrero, Emili Juan (CIJ), Clara López (ADL), José V. Sánchez (Agenda 21) i Vicent Sanz (Urbanisme). I n'hi haurà més col·laboradors en propers números.
La proposta comunicativa municipal, s'anuncia més ambiciosa, ja que es podrà consultar i imprimir al bloc BIM Montaverner, creat ex professo. Des de l’ajuntament s’obri la porta a una més activa participació ciutadana mitjançant els comentaris que es poden fer al bloc o al correu electrònic bimmontaverner@gmail.com
Que el gaudiu i que hi participeu per millorar-lo.

Comparances i càbales

Amb l’aritmètica electoral podríem estar-nos mesos i anys fent càlculs i càbales, però els resultats, pròpiament els fets, són inapel•lables una vegada produïts, quan els electors han emés el vot i s’ha fet el recompte a cada contesa electoral. Això ha ocorregut ara, i ocorre indefectiblement a cada votada.
Comparar les dades d’aquestes eleccions europees amb les autonòmiques, generals o locals fetes fins ara, o avançar-ne els hipotètics resultats futurs és un exercici entretingut, on supose que endevinem el que volem veure en la realitat.
El més semblant, o això almenys afirmen els entesos, és comparar amb l’evolució de les votacions anteriors del mateix tipus. És a dir: si ara han sigut europees, el més lògic és comparar amb les europees fetes fins ara, i veure’n l’evolució.
Extrapolar-ho a les locals és més que agosarat, irreal. Ni la participació és la mateixa, ni l’electorat vota amb igual interés o motivacions equivalents, i canvia el perfil demogràfic i ideològic amb el pas del temps, i de manera més aïnes paulatina i no de forma abrupta.
No em pensava jo que —pel meu costum quasi masoquista d’empapar-me de totes les interpretacions a l’abast— dilluns passat 8 de juny escoltaria una lectura en boca de Federico Jiménez Losantos a la COPE, que després he vist reafirmada en d’altres opinions ben variades, i que crec que no va del tot desencaminada.
No m’ho pensava i encara me’n faig creus, perquè amb tanta bilis com llança sovint aquest locutor, a qui no acostume a tindre per cita d’autoritat, reconec que em va sorprendre.
Mireu, aproximadament, el que deia: amb els resultats obtinguts pel PP en aquestes eleccions europees 2009, que ha tret al PSOE el 4% de diferència, els populars no tenen motiu per alegrar-se’n, ja que això no garantia que a les eleccions generals pròximes pogueren véncer els socialistes. I refermava la seua anàlisi posant l’exemple del que va ocórrer en les eleccions europees de 1994, on el PP va avantatjar el PSOE en 10 punts, distància que, dos anys més tard van proporcionar en les eleccions estatals de 1996 la victòria a la dreta encapçalada per Aznar només amb uns dos-cents mil vots de diferència. Diferència que amb el 4% d’enguany, Federiquín aventurava que seria de totes totes insuficient per guanyar el PSOE de Zapatero d’ací dos anyets. Crec que va arribar a dir literalment “no les ganan ni de coña”.
A banda de la fixació bipartidista i centralista, no em direu que no us sorprén l’anàlisi. I més, venint d’una dreta tan extrema.
Extragueu les vostres pròpies conclusions o, almenys, disfruteu amb la Càbala Alquímica o la Física Quàntica Política.
L’únic que em sap greu és que la nit electoral Canal 9 fóra l’únic canal que es va espolsar un programa propagandístic, allargant fins l’extenuació l’exaltació fallera, perdó electoral. La queixa que l’amic Manolo ens formulava dilluns és que no oferiren el capítol que hi havia anunciat de “L’Alqueria Blanca”. I això fa mal.

Per cert, un recordatori per algun comentarista anònim a aquest bloc: no s’accepten missatges no identificats. Ho dic perquè n’hi ha algun comentari interessant, amb posicions i anàlisis diverses, que pot possibilitar un cert debat, i és una llàstima que no el puguem fer públic. Gràcies.

50 vots amunt i avall

Això és el que ha evolucionat el canvi de tendència de vot a Montaverner des de les passades Eleccions Europees de 2004.
La dada més destacable en els resultats de les Eleccions Europees 2009 a Montaverner és la de l’augment de l’abstenció (del 32,59% en 2004 al 34,68% ara). Ací això significa que la gent d’esquerres s’ha quedat en casa. La participació, doncs, ha baixat al 65,32%, molt per damunt encara de la mitjana estatal (46% d’afluència) o autonòmica (53,42%).
Amb els resultats obtinguts aquest 7 de juny de 2009, el PP muntaverní ha pujat 50 vots exactes: de 399 (43,18%) en 2004 a 449 (50,28%). El PSOE n’ha baixat 56: de 442 (47,84%) en 2004 a 386 (43,23%). Dades que no tenen res a veure amb els excel•lents resultats autonòmics de la dreta, on avantatgen als socialistes en un 14,88%.
I si en Montaverner comencem a afegir els vots dels distints partits d’esquerres, la suposada victòria dels populars al poble s’esfuma. Comenceu a afegir: 13 vots al Bloc (dins la coalició CEU), 11 a EUPV-IR, 7 a ERPV-EV (Esquerra dels Pobles)... i, si molt m’apureu, els 6 d’UPyD, els 4 d’Iniciativa Internacionalista i 1 de Los Verdes-GVE. A banda podem deixar els 3 del CDS (encara existeix?), 1 de FE de las JONS (irreductible) i 1 de Libertas.
I tot això malgrat una campanya electoral brutal que hem patit mediàticament els valencians a mans, molt especialment, de Canal 9.
Per cert, jo em continue preguntant: i per a què volen els nostres vots per anar a Europa?
Caldria que de tant en tant ens expliquen en què treballen, a què dediquen el temps lliure, perquè les dades sobre la “productivitat” dels Mayor Oreja, Garcia Margallo o Maruja Sornosa era escandalós. L’únic que eixia ben parat en tots els rànquings era l’ecologista David Hammerstein.

Una campanya més mediàtica que mai

Si a l’absència de mítings en Montaverner, afegim l’escassa il•lusió que propicien els partits al poble envers unes eleccions pretesament llunyanes, no ens ha d’estranyar que les voluntats muntavernines estiguen cada vegada més sotmeses als missatges gens innocus dels mitjans de comunicació.
Com que pocs lligen la premsa i molts veuen Canal 9, heus ací l’equació que permet que avance el foment de la ignorància (interessada) dels altres. Perquè això és el que el PP ha fomentat durant tota aquesta campanya.
Per això, us demane que mireu la foto que il•lustra el present post. Si d’ella sou capaços de deduir qui es presentava a què, doncs tindreu un merescut premi.
Canta sobretot la sorpresa (quan no l’ensurt) que provoca la figura emergent de Miguel Pastor, que no sabíem si es presentava a les llistes del PP a les Eleccions Europees, al costat de Mayor Oreja.
La confusió icònica no pot ser més evident, i, no em negareu, té la seua gràcia.

En temps de descompte

Encara no ens han oferit les dades de participació, però aquestes seran presumiblement altes. A un poble com Montaverner, que tradicionalment sol votar molt (en percentatge), no resulten gens estranyes les sobtades mobilitzacions, especialment quan alguns líders criden a foc. De l'abstenció generalitzada, la llunyania de les decisions, el poc esperit proeuropeu dels partits majoritaris en tenen bona part de la culpa.
En aquestes Eleccions Europees la dreta va buscant a les urnes l’absolució de Camps i companyia per als deutes que té amb la justícia, i que només aquest poder de l’estat haurà de decidir. La pressió mediàtica, amb la foto d’una plaça de bous de València, n’és una prova. I la mostra de les seues debilitats, amb notes de premsa on s’amagava de fotos i textos qualsevol referència a Fabra, fent-lo desaparéixer del costat de Rajoy, tot un símptoma.
Amb qualsevol dels resultats Rajoy s’hi juga molt, perquè si venç, encara que siga de manera ajustada, els llops se li tiraran a la jugular. Amb una crisi financera mundial com la que hi ha a hores d’ara, els governs trontollen, i si el d’ací manté el posat, vol dir que l’oposició pepera no ha sabut fer-hi sang i traure’n rasquit.
Els socialistes, per la seua banda, amb el missatge de la por, han fet una campanya més aïnes de caire dretà: “que vénen els d’extrema dreta”. Crec que hi ha raons i motius per oferir campanyes en positiu. No m’ha agradat mai el missatge de la por a l’adversari, a l’enemic exterior... Només hi ha una cosa certa: que, a Espanya, l’extrema dreta està dins del PP. I com a botó, les declaracions d’un Mayor Oreja satisfet que el seu besavi els prohibira parlar èuscar a casa: quin exemple més patètic, quin model de renúncia, d’autoodi diuen els sociolingüistes. O el nacionalisme espanyolista furibund d’un Aznar que encara afirma dir que “té la solució”, però que ni la diu, ni té l’honestedat d’oferir-la (si en té, cosa que dubte) al govern actual, si és que el seu interés és l’Espanya amb què s’ompli la boca. Vaja espanyol! I presenta el seu nou llibre amb arnades idees durant la campanya: aqueixa és la campanya que ell entén, fer caixa.
I a l’esquerra, confusió i rebolica: el Bloc, amb els nacionalistes perifèrics de dreta, espanta el seu electorat natural. Iniciativa, xafada a contrapeu des del moment que Iniciativa per Catalunya pacta amb Izquierda Unida. I a l’Europa del Pobles, la llista dels nacionalistes perifèrics d’esquerres, només s’integren els Verds del País Valencià.
És cert que les xicotetes formacions no s’hi juguen res de decisiu en aquestes eleccions tan allunyades, però caldrà que s’hi replantegen estratègies, perquè les locals i autonòmiques ja estan a girar el cantó, i continue pensant que la unió fa la força.
I a tot açò: d’Europa, quan parlem?

Salem, pau i Diada

Els pobles menuts de la Vall també saben fer Diades de Música de la Vall d’Albaida. Fins i tot m’atreviria a dir que són els pobles menuts els que acaronen l’essència d’una trobada comarcal d’aquest tarannà. I ja en van dènou.
L’acurat programa, que incloïa des de setmanes abans la presentació del cartell, les activitats que ompliren la Setmana de la Música, i, finalment, la Diada pròpiament dita, celebrada el passat dissabte 23 de maig, i que va acollir trenta-sis bandes de la comarca, amb mil dos-cents músics almenys, i que van fer gaudir de valent un públic ja convençut de bestreta, que, llibret en mà —per cert, d’impecable factura— van seguir el variadíssim repertori que les bandes valldalbaidines els van oferir.
A banda dels ja clàssics Rafael Alcaraz, Camilo Pérez Laporta o Esteve Pastor, poder disfrutar escoltant les obres dels ja consagrats Joan Enric Canet, Ramon Garcia Soler o el nostre benvolgut José R. Pascual Vilaplana, i els novíssims Damian Molina, Joan Alborch o Saül Gómez... Què voleu que us diga? Impagable en una vesprada aquest repàs quasi orgàsmic al passat, al present i al futur de la música de carrer nostrada, en unes interpretacions ben dignes, a càrrec dels músics i directors que dóna la terra.
L’esforç de tot el poble, que va adornar tots els carrers amb els topònims de la comarca, i amb els dels compositors de la terra, es va convertir en un homenatge per fer veure la potencialitat de la nostra gent i dels nostres músics.
En l’aspecte protocolari, la representació de la Federació de Societats Musicals va comptar amb representats provincials i comarcals. Per a quan el president de la Federació s’hi deixarà caure per ací?
No podem oblidar l’empremta personal que el regidor Rafa Fenollar va deixar en l’organització. L’assistència dels polítics a la tribuna va ser considerable. Algun que altre es va fer la foto i va desaparéixer en “passar” les bandes del seu poble per davant... però la tònica va ser distinta, i fins i tot quan la pluja de fang va obligar a suspendre l’acte una estona, quan només faltaven a desfilar la banda d’Aielo de Malferit i l’amfitriona, i tothom hi va suportar estoicament l’adversitat meteorològica i immediatament es va reincorporar al cadafal per assistir al colofó de l’acte.
Una vegada a l’any que els músics ens podem reunir, i va ser una autèntica festa. No m’hi vaig poder quedar al sopar i revetla posteriors, però ja m’han contat que va ser un èxit.
Com tot el que la gent fa amb el cor i el cap alhora, quan posa tot el sentiment i tota la intel•ligència, les coses es mereixen eixir bé.
I Salem n’és un bon exemple.

Per si no vau estar, per ací us deixe un albumet de fotos de la Diada d'enguany.

Una fotracada de missatges a Camps mentre ell declara al Jutjat

Mentre la societat civil, que representa Escola valenciana, demana trellat i una aposta decidida pel plurilingüisme, amb la seua campanya Obri la porta a les llengües, Camps aquest dimecres acudeix com imputat a la cita del jutge. No sé si tindrà el cap l'home per escoltar la societat valenciana.
La Coordinadora de La Vall d’Albaida, membre d’Escola Valenciana, ha distribuït 5.000postals físiques i ha elaborat un bloc per fer arribar a Camps millores en el sistema educatiu i més rigor pedagògic en mesures reals que permeten als alumnes de la comarca ‘traure un 10 en llengües’. L’entitat cívica ha demanat que s’aplique el Pla per l’Escola Plurilingüe d’Escola Valenciana que preveu 5 professors trilingües en cada centre de la comarca, aspectes que representa incrementar en 3.000 professors més el sistema educatiu valencià, uns 100 més per a la Vall d’Albaida.
La Coordinadora de la Vall d’Albaida i Escola Valenciana qualifiquen de "cortina de fum i propaganda política sense rigor pedagògic les propostes de la Conselleria que en xifres globals només afectaran al 0,01 % dels alumnes valencians".
Per cert, dins de tota modernor, la campanya també estarà al Facebook.
Sort i avant. Serà per postals i per portals?