No us penseu que vull fer-li la competència al nostre amic Toni de l’Hostal, però hui me n’ha passat una que...
Ara us conte la feta:
Me n’anava aquest matí decidit cal meu ferreter de capçalera, perquè em feien falta uns tacs, visos i barrines per penjar uns prestatges nous a la paret.
Doncs aplegue, salude i davant meu el ferreter encara estava atenent un altre client. Amablement li ofereix un calendari de butxaca del muntonet en què tenia unes imatges de la Maedéu dels Desemparats. Alça la mirada i em diu:
–Per si no me’n recorde, prenga’n vosté un.
I m’allarga un calendariet cap per avall, per on es veu l’any, els dies i mesos i el nom de la botiga: “El Clau Tort”. Nom certament graciós i premonitori.
Faig la comanda, i m’ho pose tot a la butxaca de la caçadora, perquè em fa nosa anar amb les mans plenes pel carrer.
Ara és on toca dir que xiulava alegrement, o taral·lejava una cançó de tornada cap a casa, però la cosa no ha estat així: el passeig ha sigut més aïnes breu i sense més transcendència.
Doncs aplegue a casa, em despulle, i descarregue la compra. I en deixar el calendariet damunt la taula, es gira per la part de la mare de déu. I com ha canviat la icona. Va i resulta que hi és una femellota rossa en pilota picada i amb un entrecuix considerable a l’aire. I ben rasuradet, per cert.
Redell quin astorament! M’he quedat ben tallat, amb un somriure d’orella a orella, però sense saber com reaccionar.
Quina cara m’ha vist el botiguer? M’ha pres per un depravat? O la Nyora dels Desemparats només és per a les dones i l’altra... per als mascles?
Feia anys que no em trobava amb un cas com aquest, reminiscència de l’època aquella del destape.
Perquè nosaltres ara, en qüestió de calendaris, ens hem fet ja al treball seriós de l’IEVA, tot siga dit.
Ara us conte la feta:
Me n’anava aquest matí decidit cal meu ferreter de capçalera, perquè em feien falta uns tacs, visos i barrines per penjar uns prestatges nous a la paret.
Doncs aplegue, salude i davant meu el ferreter encara estava atenent un altre client. Amablement li ofereix un calendari de butxaca del muntonet en què tenia unes imatges de la Maedéu dels Desemparats. Alça la mirada i em diu:
–Per si no me’n recorde, prenga’n vosté un.
I m’allarga un calendariet cap per avall, per on es veu l’any, els dies i mesos i el nom de la botiga: “El Clau Tort”. Nom certament graciós i premonitori.
Faig la comanda, i m’ho pose tot a la butxaca de la caçadora, perquè em fa nosa anar amb les mans plenes pel carrer.
Ara és on toca dir que xiulava alegrement, o taral·lejava una cançó de tornada cap a casa, però la cosa no ha estat així: el passeig ha sigut més aïnes breu i sense més transcendència.
Doncs aplegue a casa, em despulle, i descarregue la compra. I en deixar el calendariet damunt la taula, es gira per la part de la mare de déu. I com ha canviat la icona. Va i resulta que hi és una femellota rossa en pilota picada i amb un entrecuix considerable a l’aire. I ben rasuradet, per cert.
Redell quin astorament! M’he quedat ben tallat, amb un somriure d’orella a orella, però sense saber com reaccionar.
Quina cara m’ha vist el botiguer? M’ha pres per un depravat? O la Nyora dels Desemparats només és per a les dones i l’altra... per als mascles?
Feia anys que no em trobava amb un cas com aquest, reminiscència de l’època aquella del destape.
Perquè nosaltres ara, en qüestió de calendaris, ens hem fet ja al treball seriós de l’IEVA, tot siga dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada