Des de 1993, Colata ja no és la mateixa

per Lluís Miquel Segrelles i Martínez

Escrit en 1993 amb el títol “Colata ja no és la mateixa”. Per la seua actualitat, el recuperem íntegrament.

Enguany, quan arriben Festes, si voleu, aneu a Colata.
Enguany, quan aneu a Colata, si voleu, mireu la casa d'enfront de l'ermita.
Enguany, quan mireu la casa de Colata, si podeu, reprimiu el cor.


Potser no hi haja per tant; però si sou de Montaverner, o si sou valencià, o si estimeu la bellesa, o si sou amics de la nostra història, no cal explicar-vos a què ve tanta angoixa.

Fa algun any, no massa, va caure el Palau de Guadasséquies. Uns quants mesos abans de la Casa de Colata, la picola va enderrocar el poc que quedava del Palau d'Alfarrasí. Ara li ha tocat l'hora a un dels pocs exemples d'arquitectura civil que encara conservem —conservàvem— els muntavernins. Això de conservar és un dir, perquè, ¿què estem fent per mantindre viva la nostra història? La resposta és un buit considerable, per no dir el buit més absolut: no estem fent res de res.

Quan passa el que ha passat al Pla tot queda en inútils lamentacions. I, de seguida, instintivament, com a mecanisme defensiu, ens busquem la corresponent excusa: que si l'edifici era propietat particular, que no sabíem que era un bé cultural, que no coneixíem si estava catalogat com a monument històrico-artístic, que si açò... o allò. I jo sóc el primer en acusar-me, que conste.

Algú pot pensar que aquestes reflexions són les d'un nostàlgic. Jo no tinc ni temps ni ganes de ser-ho. La meua queixa va pel futur, pel nostre futur, sobretot com a poble.

La meua professió m'obliga a tindre una visió un poc més llarga. Ens hem de llevar del cap que la Història, amb majúscules, la fan els grans personatges de noms quan més llargs millor, o les batalles.

La Història la fem tots, anònimament. La Història no és més que la suma dels canvis que van produint-se —i que anem produint— a les nostres vides quotidianes. I els edificis no en són més que alguna de les coses que van quedant-nos com a testimoni mut d'una altra manera de viure. Fixeu-vos, si més no, en la distribució interna de les cases a cada època: la funció de cada peça ens parla clarament de quines funcions hi tenien i quines necessitats tenia aquella societat.

A l'escola tots els mestres saben que, per tal que un aprenentatge siga significatiu, per tal que signifique alguna cosa per a nosaltres, ha de ser el més aproximat possible al nostre entorn, a allò que tenim en allargar la mà, o que podem contemplar. I, si desapareix l'objecte o l'edifici, desapareix aquesta premissa necessària per fer funcionar l'ensenyament.

La meua preocupació, com a mestre, no és altra que la de poder tindre a l'abast dels nostres xiquets tot allò que la nostra història col•lectiva ens ha llegat: costums, paraules, monuments, tradicions, documents orals o escrits...

Però si llancem a perdre la nostra saviesa popular, ¿què podrem transmetre als muntavernins del futur que els faça sentir-se poble?

No voldria que carregàrem tota aqueixa responsabilitat a l'escola, ni als mestres: estaríem passant-li el mort -el nostre mort- a un altre veí. I no es tracta d'això.

Tampoc s'hi valdria fer recaure tota la responsabilitat sobre les espatles de les nostres institucions, siga l'Ajuntament, el Grup Cultural o l'Associació de Jubilats i Pensionistes, posem per cas. D'acord que ells alguna cosa hauran de fer. Però la nostra tasca com a ciutadans és la de sensibilitzar-los, en aquest i en altres temes d'interés col•lectiu.

Aquesta vegada la sensibilització ciutadana d'un veí nostre —Josep Martínez— i la ràpida actuació d'uns funcionaris —l'arquitecte municipal i l'agent de la policia local, Alfons Ferri— ha pogut evitar-ne la total destrucció. Però no ens podem conformar en anar intentant apanyar el que es puga quan el mal ja està fet. Hem d'anar, com se sol dir, "davant de les tronades", si és que volem solucionar racionalment les coses.

No tot s'ha perdut encara: de la Casa del Duc de Gandia al Pla de Colata encara tenim els murs exteriors. De cases d'interés històric encara en tenim alguna, no massa. Però en tenim.

La solució -o una de les possibles solucions, al meu entendre- no està en reconstruir per reconstruir, sinó en donar funcionalitat social a tot allò que es puga restaurar. Mireu, sinó, el patrimoni eclesiàstic, l'únic patrimoni històrico-social que està suportant mal que bé el deteriorament arquitectònic provocat pel pas del temps: mentre tinga una funció social pot conservar-se en millors condicions.

No patiu,doncs, que a tots els nostres edificis històrics els trobaríem en què usar-los: si el problema que tenim és el d'afavorir l'associacionisme divers que ja hi ha, facilitant-los locals socials, si cal !

Només em resta dir-vos un desig en veu alta: que estes paraules d'un muntaverní un poc desficiós —i queferós sempre que faça falta— no caiguen en un bancal erm, que, uns per altres, deixem de llaurar.