Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dijous, 17 d’abril de 2008

Futbol i coloms: uns tant i altres tan... gens





En un dia en què cal felicitar l’afició del València CF (ni puc ni vull felicitar directius profitosos, polítics oportunistes dels guanys d’altres, entrenadors quadriculats, jugadors apessebrats...), permeteu-me que us oferisca una pinzellada diferent.
Resulta evident el contrast entre el tracte que rep als mitjans de comunicació un “esport” (negoci més aïnes) com el futbol i, qualsevol dels esports anomenats “valencians”, que és igual que condemnar-los a la segona... o a la cinquena divisió del prestigi.
Entre periodistes que no entenen del tema, i que són esports o aficions rurals, ja està servida la discriminació negativa en el tracte. La pilota valenciana només apareix a Punt 2, i de manera ben digna tot siga dit, com quasi tot el que fan els del ghetto del segon canal autonòmic. A la premsa, Levante-EMV o Mundo CVA són els únics que se’n fan un xicotet ressò cada setmana.
Resulta encara més sagnat, encara que mobilitzen centenars de persones un dia entre setmana, el maltracte que pateix la colombicultura. Els coloms esportius, debatent-se entre esport i afició, no tenen qui els done veu. I són de poble, per a més inri.
Una afició que requereix una bona dosi de paciència, de dedicació, i que també corre el perill de la mercantilització. Abandonats de la mà, no sé si de Déu, però sí dels mitjans de comunicació anomenats valencians, també pateixen altres mals.
I ací permeteu-me que em clave amb els directius de la Federació que, presa dels seus prejudicis ideològics i que es deixen dur pels politicastres de torn, no han fet mai una aposta per la valencianització lingüística d’un esport tan valencià, i que hem exportat.
Resulta punyent, i patètic eixos cartells de “Campeonato provincial de Valencia”. Segurament són reflex d’un mal de tota la nostra societat: l’autoodi mai superat.
És una delícia veure com en els noms dels coloms, que pengen als taulons dels casinos dels nostres pobles, conviuen el casolà “Cacau i tramús” amb el foraster de qualsevol futbolista de moda.
Permeteu-me, doncs, que tal i com he fet amb el futbol, felicite des d’ací tots aqueixos homes i dones que mantenen viva aquesta tradició tan nostra.
I tot açò em ve al cap aquest dies, quan veig el sarau que porten colombaires amunt i avall, seguint la solta, comptabilitzant els punts, gaudint a l’aire lliure de la Vall.
Amunt colombaires!