Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dissabte, 24 de gener de 2009

Anar a bacs i baquinades


O jacinades, com més malícia us done.
Quan més drets anem, més dura és la caiguda.
Mentre estava començant a preparar aquest post, que volia dedicar a la darrera pel•lícula que he tingut la sort de poder veure a la pantalla del cinema, als Babel de València concretament, he hagut d’anar a la cuina. I amb tota la confiança que tenim en l’entorn immediat que coneixem, he entrat sense encendre el llum. Al cap i a la fi, no feia falta, si només volia tirar una cosa al fem. La llavadora, en marxa, era l’únic soroll… l’únic, fins que en un esvaró monumental he caigut de tòs, tot al llarg que era. La fatal conjunció de l’aigua ensabonada que se n’havia eixit accidentalment d’aquella màquina infernal, i la sola llisa de les sabatilles d’anar per casa, tan còmodes i tan insegures, ha sigut tot. En encendre el fluorescent ho he vist. Sort que el bac l’he parat amb el braç dret: una ferideta de no res. Amb el motxo recollim el líquid i obri perquè s’eixugue el terra. Mentre, en cure amb aigua oxigenada. Torne a tirar el cotó-en-pèl al fem…
I encara no sé com, he tornat a caure tot al llarg que era. I podria haver-me espatlat, perquè des d’ahir note parts del meu cos de les quals no tenia constància de la seua existència. Us ho jure: no anava atrotinat, però l’hostió ha sigut dels de pel•lícula de cinema mut.
El que més em dol és la gràcia que fa als altres que t’ascles el cap sense voler. Segurament, en el seu lloc, jo també m’haguera descollonat.
És un recurs ben aprofitat, el de les baquinades, en la història cinematogràfica. I no sabem encara per què funciona i fa riure tant.
A la tele, als “Betes i films” i els seus hereus de vídeos casolans també li han tret el suc. Recorde un vídeo d’èxit, que van preparar la banda de Llutxent, amb un ciclista embalat entre els festers i festeres i els músics… a bacs. Com els qui ho véiem a la pantalla. Veges quina gràcia!
A tot açò jo volia dedicar aquest post a “Bienvenue chez les Ch’tis”, traduït a casa nostra com “Bienvenidos al Norte”. Això haurà de ser ja, però, al proper post.
Mentrestant, no us la perdeu. I a ser possible en versió original subtitulada.
Ja la comentarem, quan us alceu dels bacs de riure que ben segur us provocarà.

2 comentaris:

currante ha dit...

Es una pel-licula que qüan surtes t´agradaria tornar a veurela, te tants momens que el partixes de risa i tantes escenes entranyables.
Molt bona
I recorda els accidens venen per els 3 NO No creeia, No sabia,No pensé.
Ja has tingut sort, pegarse un colp en mal puesto pot ser fatal. amic a ,millorarse

Valldalbaidí ha dit...

Ja veig que açò de caure bacs és moda... darrerament. Si no t'has trencat res... fenomenal. I sí sé molt bé de què parles... ja veig que no tot són les cames... Àngel