Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dimecres, 14 de gener de 2009

A veure si és de veres


A veure si és de veres i tinc un poquet de temps, perquè se m’amuntonen els llibres pendents de llegir. La prestatgeria em mira i se’n compadeix: “Pobret! Hui tampoc em tira mà”. Jo crec que ja comença a pensar en canviar de casa.
No és que no en tinga ganes, és que la feina, d’altres tipus de lectures, les anomenades “professionals”, la premsa, l’Internet... no m’han deixat temps. I els dies continuen tenint vint-i-quatre hores: qüestió de temps.
La qüestió és que, amb el que em va costar de trobar, L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, s’està despacientant d’esperar. De res li serveix El consol d’Anna Gavalda, que li fa costat.
La novel•la negra comença a empal•lidir, conjurats entre el Silenci de plom de Salvador Company i l’omertà a que he sotmés l’edició de butxaca d’aqueixa Gomorra de l’amenaçat Saviano.
Encuriosit també fullege les Mestres valencianes republicanes de la nostra paisana Carme Agulló, i, fent-me el desmenjat, m’aprope a la Màgia per a un poble, on l’alcoià Francesc Gisbert ens ressuscita els uendos i les marmotes. Alfons Llorenç m’hi va ajudar a fer possible que una llibrera poc destra escrivira els noms claus a l’ordinata i el trobara, perdut entre les prestatgeries de la Casa del Llibre. Igual de llançat a perdre que a la de ma casa. De moment.
Cul de mal seient, El cuaderno dorado de la Doris Lessing, que no vaig poder trobar en català —una dificultat afegida per als qui volem llegir en la nostra llengua a València— es mira d’esma Un món sense fi que el Ken Follett m’ha escrit aquests Reis amb L’elegància de l’eriçó de la Muriel Barbery, sense aplegar a Sobre la bellesa de la Zadie Smith.
Com veureu, un malson de lletres amuntegades, que no capgira ni La sonrisa urgente de l’agència EFE, i que no consola ni la Memoria de mis putas tristes, un Garcia Márquez que ens va regalar Público un bon dia.
Abans que m’assenyaleu pel carrer amb un “mira, per allí va eixe poca-vergonya que té tant de llibre per llegir. No sé com no li cau la cara!”, també puc fer-vos jo la pregunteta..., perquè... com teniu el vostre pati d’urgències llibresques?

1 comentari:

Valldalbaidí ha dit...

Igualet que tu (encara que la baixa m'hi ajuda)... Has esmentat bons títols (alguns ja llegits per mi) i cal mirar a trobar el momentet... i a mi també em costa, Josepmiquel...