Cerç

Bufava un cerç glacial, dijous, quan em va comunicar la fatal notícia Salva Carbó pel mòbil. Em va deixar gelat. I divendres, quan tots acudírem al teu soterrar, aquell vent encara ens glaçava més l’ànima.
M’han calgut uns quants dies per pair la infausta nova, per tindre valor i posar-me davant del teclat i dir-te quatre coses.
Juan, amic d’assajos, d’actuacions, de festes. De malsons i d’anhels. Tu has sigut i seràs part essencial de l’ànima de la nostra Banda Artístico-Cultural, per la qual ho has donat tot. Com a músic sempre, i com a president durant uns anys.
Sé que poden dir el mateix els qui et coneixen en la teua vocació per la cacera i la creença en Déu. O en el Barça, amb qui ara nadàveu de panxeta. Jo t’he conegut més com a músic. I com a persona.
El teu trombó, ben net i afinat, les partitures en ordre, la puntualitat.
En els assajos i en les actuacions, el teu somriure i la broma que ens alegrava el dia.
Quants reptes han sigut bufar i fer ampolles gràcies al teu esforç constant, callat.
Quin goig els dinars, les torrades a l’Arboleda, on ens acollies amb els braços oberts.
Aqueixos records no ens els arrabassaran, perquè estan ben endins del cor.
Qui no té ja amb qui discutir és Carbó, el pare. Germà teu de vida, de tota la vida.

In memoriam, Juan Tormo, “Juanito”.

En la foto de la BACM a l’Arboleda en 2007 que encapçala el present post, Juan Tormo, dempeus, és el quart per l’esquerra.
En l’altra, al sopar dels vint anys de la BACM.