Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Vint-i-tants anys més tard...



Això és el temps transcorregut des que aquella colla d’adolescents vam deixar de ser-ho i vam enfilar camins diversos, de vegades lluny de Montaverner. Els casaments, els estudis i el treball ens van anar separant al grup. Vam mantindre, però, els lligams amb la terra, amb uns per les aficions, amb altres per la proximitat familiar, i tots al poble i a la comarca, un horitzó que mai hem perdut de vista, i no crec que ho fem, a l’alçada de la vida en què ens trobem.
Les coincidències puntuals en festes, en concerts i en altres saraus, havien mantingut somort el caliu, l’amistat, però ens feia falta posar lloc i dia per a fer un alto en les nostres estressades vides i reclamar-nos uns moments per a nosaltres, per a fer un reset informatiu vital i per comprometre’ns a continuar quedant, i no veure’ns només als soterrars, costum que ja sovinteja massa, malauradament.
Si ara ens ha reunit una paella a la Foia del Pou, a carnestoltes serà l’ancestral cassola qui ens convocarà.
De moment el passat dissabte 12 de desembre ens vam aplegar quasi tots els d’aquella colla, que algú ja va proposar anomenar com “Els xiquets del Dodge”, per un cotxe que ens duia de vegades a pobles i aplecs del voltant de Montaverner. S’accepten encara propostes, i això de rebatejar-nos pot ser un bon motiu per continuar reunint-nos. Els valencians en qüestió de noms ja sabeu que som collonuts.
Alfons Ferri, Javier Sanz, Fernando i Joan Chornet, Ricardo, Ximo Sanchis, Alberto, Jordi López i jo mateix, Lluís M. Segrelles, fórem els qui poguérem acudir al primer crit. Absents aquesta vegada, Raül Coll i Emili Rosselló, però ben presents en la llarga, pausada i amical conversa d’aquell dia enteranyinat, hores abans del fred glacial que va omplir de neu les serres del voltant hores després.
També ens ha aplegat a oïdes que alguna de les xicones de la colla ja s’ha mostrat interessada en ajuntar-se de nou, el que no estaria gens malament.
Recordeu: quan més serem, més riurem.
La primera cosa que em va sorprendre va ser la portentosa memòria d’alguns, que ens van conduir a fets i vivències que compartírem fa anys i que seguirem fomentant a partir d’ara, perquè estires el fil... i la madeixa és ben llarga.
També ha canviat la manera de comunicar-nos: de quedar al camp de futbol, al cinema Royal o ca la Clavilla, ara hem passat a intercanviar-nos telèfons mòbils, correus electrònics, adreces d’internet, com aquest bloc, i també adreces de Youtube. Mireu, sinó, d’endevinar qui apareix a l’inici d’aquest vídeo.
Als qui no vau poder estar, us esperem a la propera cita.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Lluis,escrius com un llibre obert.
la veritat és que ens ha agradat molt,a mi i a la meua família,veure aquestes fotos i llegir el que has escrit.
Espere la cassola i el reencontre.
Jordi.