Enyor i reivindicació d’Enric Valor

Quantes vegades hem enyorat el mestre!
Quantes vegades fussem i escarbotem en els seus savis escrits!
Que poc que el reivindiquem!
No sóc amic d’efemèrides, ni nostàlgic de les celebracions, però ara tot just fa deu anys que Enric Valor ens va deixar. Ha quedat, però la seua saviesa i el seu amor per la llengua nostrada.
Puc dir-ho ben clar i en valencià: ell té la culpa de l’estima que molts tenim a la nostra parla, aquella parla de les valls de la Serra de Mariola.
A l’escola les seues Rondalles Valencianes, moltes d’elles recollides a llocs tan propers com Bèlgida, ens són encara lectura imprescindible, i ens apropa a una llengua culta i a unes veus ancestrals de la nostra terra.
Veure les nostres paraules valldalbaidines o mariolenques per escrit, amb la ferma reivindicació del nostre lèxic que en fa als seus imprescindibles toms de Millorem el llenguatge és encara tot un gaudi i un redescobriment constant.
Haver aprés llengua amb el Curs mitjà de gramàtica catalana, adreçada especialment a valencians, ens va ajudar a posar les coses al seu lloc. Per no parlar de la consulta constant que en fem de la Flexió verbal quan un dubte ens abassega.
Haver redescobert literaturitzat gràcies a ell el que va ocórrer en els temps foscos del segle XX, ens va ajudar a omplir, amb aqueixes enormes novel•les que componen la trilogia del Cicle de Cassana, el buit i el desconeixement que els valencians i valencianes tenim de la història viscuda no fa massa anys.
No us vull avorrir, però només us comentaré tres anècdotes que m’han colpit en la meua vida i, encara que siga anímicament, m’uneixen al mestre.
La primera és la representació teatral que férem a Magisteri de la rondalla El dimoni fumador. Quan ens reunim a cursets i trobades amb el Carles i d’altra gent, encara ho recordem, amb alegria i enyor, amb agraïment. A Carles Cavaller, a més, l’obra de Valor li va canviar literalment la vida: el va fer saltar del Camp de Morvedre al Comtat, primer a la Vall d’Alcalà i després a Planes, on ara feliçment ha arrelat.
D’aquell temps, on el valencià era voluntari encara per als mestres, recorde que en el curs superior de l’ICE de la Universitat de València, que jo cursava aleshores al Cervantes de València, amb professors de la categoria d’Adolf Santmartí o Manuel Molins, d’aquest recorde que de tant en tant em reclamava per escoltar la parla i les expressions de la Vall... Va aplegar un moment, en què em va afrontar i s’adreçava a mi com “Valor”.
La darrera anècdota va ser quan, en els anys en què l’equip de redacció de l’encara inèdit Diccionari de la Vall d’Albaida —Salva Soler, Elena Gomar, Vicent Calabuig, Ramon Haro, Vicent Satorres, i jo mateix, entre d’altres, acollits per Emili Casanova— ens reuníem per treballar en Agullent, poble de la muller del mestre Valor. Un parell de vegades ens vam aplegar amb ell. D’ell recorde la seu bonhomia, però també la seua fermesa en la defensa d’una llengua bandejada... els seus passejos d’amable conversa, les anècdotes de les seues vivències, lingüístiques, polítiques i també vitals.
D’ell ens queda la seua immensa obra que els valencians mai no agrairem prou. Però no per tindre-la a la prestatgeria, sinó per llegir i rellegir sense descans, i extraure’n lliçons, com la interessant i actualitzada per Escola Valenciana Sendes i carenes.
Fins i tot ens pot sorprendre: fa uns pocs anyets que em van regalar el recull Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles. Qui m’ho va fer arribar no sap el goig que l’opuscle em va produir, una nova vessant d’un Valor que narra fets esdevinguts, no imaginats.
Gràcies, mestre.

Podeu llegir més a:
Postdata Levante-EMV: Enric Valor, en el record.
Can Carrasca: A Enric Valor, des del cansat Regne de Bucària...
Gàlim: Enric Valor (I), (II) i (III)