Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dissabte, 21 d’abril de 2012

De palmeres i morruts

Contemplava amb melangia aquell tronc ressec, amb les palmes desmaiades, com si un esclafit interior les hagués socarrimat. Podrit per dins, projectava la tristor d’una planta de què els valencians n’hem parlat tendrament, de la qual n’hem assaborit els dolços dàtils i tastat en carn pròpia les fiçonades de les seues punxegoses fulles. Un arbre, amb les palmes del qual, quan érem ingenus i podíem creure, celebràvem aquells Diumenges de Rams de llum encegadora.
Ara, la plaga bíblica vinguda amb l’allau de palmeres dutes per al desficaci urbanístic que ens ofega, duu un nom agosarat, impropi d’un insecte tan destructor: morrut li diuen, de cognom roig.
Cavil•lava sobre l’extinció de les nostres palmeres canàries, quan m’ha caigut a les mans una ressenya periodística sobre la biografia que Josep Piera acaba de fer sobre Teodor Llorente, i que es va endur el premi d’Assaig a la darrera edició dels Premis d’Alzira: El somni d’una pàtria de paraules. Em quede amb ganes de fer-me amb ella a la propera Fira del Llibre.
Com de complicat és el cabet, i com ens funcionen les neurones, i de quina manera tan meravellosa m’ha vingut al cap el primer text en valencià que em va caure a les mans de què tinc memòria. Deixeu-me que us en faça cinc cèntims d’aquesta vivència personal.
Corrien els anys escolars de l’escola tardofranquista al Col•legi Públic de Montaverner, que encara no tenia nom de persona, i com a conseqüència de la Llei educativa de 1970, els xiquets com jo ens vam convertir en els conillets d’índies d’aquella EGB, i posteriorment del BUP, els que deixàrem l’enciclopèdia única i que començàrem a treballar per fitxes i llibres de text amb nous continguts, més adaptats al món contemporani. Crec que jo cursava vuité d’EGB, i a l’últim tema de Llengua, aquell on mai arribàvem, hi havia exemples de les altres llengües de l’estat espanyol. Recorde que de la nostra llengua hi havia dos poemes com exemple: La vaca cega, de Joan Maragall, i Vora el Barranc dels Algadins, de Teodor Llorente.
Hauran passat una trentena llarga d’anys, i no fa falta escorcollar massa perquè, encara que us puga semblar mentida, encara retinc el poema del patriarca valencià a la memòria. Mireu si em va resultar significatiu, que ha transcendit a la memòria a llarg termini.
Després he sabut que els Algadins es troben a Alginet (la Ribera Alta), que Llorente hi va gaudir. Però l’important és que segle i mig després, un poeta continua enamorant-nos de la nostra terra, de les palmeres, encara que morruts i polítics corruptes i malbaratadors ens ho vulguen arrabassar.
I quan escolte versions com la de Paco Muñoz, amb música de Partaka, encara m’esborrone.

1 comentari:

pepe marti reig ha dit...

recollons, en ve a la memòrio fins l'olor de les fitxes, a multicopista