17 d’agost de 2007

Hi ha pocs llocs tan sinistres en el món com el que hui hem decidit visitar, però cal conéixer-lo. Per higiene mental, social, per humanitat. Per no repetir la ignomínia. El seu nom sona a mort: és sinònim de mort. “Servisca de lliçó als vius la sort dels morts” resa el monument de mig del pati.
Situat a pocs quilòmetres de Linz, entre Salzbug i Viena, a la vora del Danubi, que hi voreu escrit Donau. No podem entendre com, enmig d’un paisatge tan bell als voltants, en oberta i brutal contradicció, hi va nàixer aquella monstruositat. Entre aquells murs, de 1938 al 5 de maig de 1945, hi van ser recloses 195.000 persones, de les quals hi van ser exterminades més de 105.000. Les xifres atabalen, despersonalitzen, però cada xifra parla d’una persona. Malgrat la quantitat d’informació que podem obtindre arreu, només visitant aquest lloc podem començar a fer-nos idea de la magnitud de la tragèdia.
Però anem a pams. Quan preparàvem el viatge ens va sorprendre que, a la guia turística que havíem adquirit, el tema dels camps de concentració nazis en Àustria es reduïa a un requadre on se’ns informava que era l’únic que quedava dels cinquanta que hi havia hagut al país. En el plànol de carreteres, la tipografia amb el nom del poble es confonia amb els colors del riu, i ens va costar de trobar. Allò ja mosquejava, però el que ens va acabar de confirmar que el tema resultava “incòmode”, i que se’n volien desempallegar d’aquella nefasta relació, va ser que a l’oficina de turisme, el prospecte turístic local exclou qualsevol referència al camp de concentració. Uns fullets en un altra part de l’estand ens parlaren en anglés del “Concentration Camp Memorial”, o, el que és el mateix en alemany: “KZ-Gedenkstätte”. No sé si és que anem perdent facultats per orientar-nos o estem especialment sensibles pel tema.
A més, com que la senyalització de les carreteres està en alemany, i usa sigles, ens va costar de trobar el camí correcte. Al final vam seguir els rètols que deien “KZ-Gedenkstätte” i, a uns tres quilòmetres, després d’una pujada del camí, va emergir el monstre.
L’oratge, mig plujós, convidava a la reflexió. Un pàrquing ampli, molta gent que hi acudia, també a peu i en bicicleta.
L’entrada moderna, on venen els tíckets d’entrada, impressiona: unes parets de pedra altes, com l’inici d’un laberint, donen la impressió de la impossibilitat d’eixir-ne. Només distingim les portes d’entrada pel picaport metàl·lic. Tot línies rectes, cúbic, asfixiant.
Podeu fer-vos-en una idea clicant en aquesta web, però la vivència només la podreu viure in situ.
Ara estan d’obres perquè una tempesta ha fet malbé alguns dels vells barracons de fusta. Si hi ha molta gent, podeu quedar-vos sense un casset en algun idioma comprensible. Així, quan aplegàrem només n’hi havia en rus... Us aconselle que, junt a l’entrada, adquiriu el llibret explicatiu, ja que us serà molt útil.
L’atmosfera és de respecte. El silenci només és romput per alguna màquina de l’obra, les explicacions d’algun guia a un grup de visitants o pel casset en què se segueixen les explicacions.
Després d’entrar pel pati de cotxeres, unes escales a mà dreta ens porten a l’entrada al recint. Només creuar el llindar alene profundament i mire al voltant: un primer cartell ens parla de la cadena de la porta d’entrada, que també va servir, com no!, per torturar.
A mà dreta, en l’anomenat Mur de les Lamentacions, una llarga rastrera de plaques homenatja les víctimes de cada país. Hi destaquem dues referides als republicans espanyols que hi foren víctimes. Una, en alemany, diu:
“7000 spanische Republikaner
wurden im KZ Mauthausen u. Gusen
Opfer des Nazismus
Allen Kameraden u. Familien
werden sie unvergessen sein”
Una altra, posterior, en castellà i alemany resa:
“España a sus hijos caídos
en Mauthausen
2 Febrero de 1978”
Del 1945 al 1978, Espanya no se’n va recordar dels seus fills. I ara, poc. Per això resulta ben aclaridor que, a qualsevol referència sobre la procedència de les víctimes, mentre que a quasi totes posa la nacionalitat o el nom de l’estat, als nostres sempre la referència és “Republicanos españoles”. Fins i tot, i no podria ser d’altra manera, l’ensenya que apareix hissada al saló d’actes és la tricolor republicana. Als forns crematoris també hi ha cartells de catalans, d’Esquerra Republicana de Catalunya...
Intentem seguir un grup d’italians, però entre la gentada i la veu del guia, excessivament tènue, no ens en sortim. Tornem a la porta i, per fi, ja hi ha audioguies en castellà.
Entre el plugim, els rètols només en alemany, els sorolls de les obres... comencem a estar atordits.
Prenem el radiocasset i intentem seguir les explicacions: barracons, pati central, infermeria, quarantena... seguim el detall de tanta atrocitat i tanta crueltat. En escoltar l’idioma, ens saluden una parella ja major. I entrem al museu, l’antiga infermeria, que conté les dues exposicions permanents: “Austríacs en els camps de concentració nazis d’Auschwitz, Buchenwald, Dachau, Ravensbrück i Sachsenhausen i en el ghetto de Theresienstadt” i “El camp de concentració de Mauthausen i els seus camps auxiliars”. L’horror en pannells, xifres, fotos, joguines, vestits, emblemes, pots amb pedres del mortífer gas Ziklon B, maquetes, llistats amb cognoms de casa nostra: Forés, Cabanes, Martorell, Pons,... Tot ho recorrem lentament, com tots els presents, en un silenci que ens comença a oprimir el cor. Al final del museu comencem a recórrer els xicotetes cambres que van albergar tan gran monstruositat: les cambres de gas, els crematoris, el racó del tret a la nuca, les dutxes, ...
Passen les hores, signem en el llibre recordatori, pugem les escales i eixim a l’exterior: respirem profundament i la pluja ens refresca.
Eixim pel portó i ens adrecem cap a la pedrera, la pluja s’agarra i ens mulla. Des de dalt contemplem l’Escala de la Mort i el Tarús dels Paracaigudistes, dues mostres més de la tremenda salvatjada.
L’aiguat a penes ens deixa alenar, i a penes podem mirar detalladament les escultures que hi ha dedicat cada país. Prop ja de l’entrada ens colpeix l’estàtua dedicada al general soviètic Karbíshev, i la seua terrible història, quan ell i dos-cents soldats seus foren exposats a la intempèrie a baixíssimes temperatures, i ruixats amb aigua freda, fins que es van convertir en gel.
Tornem el radiocasset i fugim, arremullats, cap al cotxe.
Se’ns ha passat el temps, i se’ns ha fet tard per dinar en qualsevol lloc. No sé si paradoxal, però, ens salva de la fam un kebab turc en Mauthausen a les tres i mitja de la vesprada.
Havíem previst passar per Linz a comprovar si el wi-fi lliure hi funciona, però ni l’oratge ni els nostres ànims estan per pegar bacs.
La tornada ens la passem comentant, llegint més dades sobre aquella monstruositat.
I encara queda sense resposta per què?

Webs interessants: la del poble de Mauthausen.