No tot havia de ser en el nostre viatge poblacions i civilització, per això vam optar per un dels indrets naturals que mai podrem contemplar a les nostres terres. Al bell mig del parc natural de Hohe Tauern, als peus del cim Gross Glockner (3.798 m), entre els lands d’Östtirol, Karnten i Salzburg. M’estic referint a una glacera, la més alta als Alps orientals. Famosa per haver rebut la visita de l’emperadriu Sissí i el kàiser Franz Joseph, a qui li han dedicat l’estació situada davant mateix de l’enorme massa de gel.
Tot passant per Spittal, un centenar de quilòmetres ens separen d’aquesta carretera de muntanya, ben condicionada i a la qual podem accedir en el vehicle propi, això sí, tot pagant un peatge, que, en el nostre cas és de 28 euros.
L’ascens, prou còmode, ens duu cap a un indret, envaït de cotxes i autobusos, amb més moteros per metre quadrat que Viena. Podem aparcar i caminem per la vorera, fins aplegar al lloc de descens cap al límit actual de la morrena, que podem fer a peu per unes ben concorregudes escales, o fins a mitjan camí, en un funicular.
Fa bon oratge, llueix el sol, però l’aparició d’uns pocs núvols als cims enteranyina el cel i fa que hàgem de tirar mà de les caçadores i samarretes, perquè el suau ventet comença a resultar molest.
Des de dalt de la vall en U la llengua de glaç es veu bruta, plena de pedres i terra. Quan vas baixant observes uns rètols que informen d’on aplegava la llengua de gel en les dècades del passat segle XX i fins l’actualitat. Sorprén i ens preocupa la dràstica davallada a partir de 1970.
Tot passant per Spittal, un centenar de quilòmetres ens separen d’aquesta carretera de muntanya, ben condicionada i a la qual podem accedir en el vehicle propi, això sí, tot pagant un peatge, que, en el nostre cas és de 28 euros.
L’ascens, prou còmode, ens duu cap a un indret, envaït de cotxes i autobusos, amb més moteros per metre quadrat que Viena. Podem aparcar i caminem per la vorera, fins aplegar al lloc de descens cap al límit actual de la morrena, que podem fer a peu per unes ben concorregudes escales, o fins a mitjan camí, en un funicular.
Fa bon oratge, llueix el sol, però l’aparició d’uns pocs núvols als cims enteranyina el cel i fa que hàgem de tirar mà de les caçadores i samarretes, perquè el suau ventet comença a resultar molest.
Des de dalt de la vall en U la llengua de glaç es veu bruta, plena de pedres i terra. Quan vas baixant observes uns rètols que informen d’on aplegava la llengua de gel en les dècades del passat segle XX i fins l’actualitat. Sorprén i ens preocupa la dràstica davallada a partir de 1970.
Una vegada baix, el gel, blau sota la capa bruta, forma coves, es desgela, forma rierols, i corre fugissera cap al fons de la vall, on forma un llac.
La pujada ens fa traure el lleu, i usem el funicular des de la meitat fins a dalt.
Una vegada reprenem la carretera de tornada cap al cotxe observem unes senyals que indiquen la presència de marmotes, i on s’aconsella no molestar-les ni alimentar-les. No ens n’havíem adonat, però n’hi ha, i moltes.
Enfilem el camí de tornada, procurant frenar amb el motor. Ens aturem a un àrea d’esplai i dinem, a les tres i mitja!! Encara com dúiem entrepans i fruita, perquè a aqueixa hora no ens haguera donat cap austríac de dinar.
Passem un ciclista que marxa a llom d’un velocípede, com si fórem a principis del segle passat.
Tornem per Lienz, a l’Östtirol, on ens sorprén la quantitat d’italians. Fem un respir i prenem un gelat mentre passegem, abans de tornar cap a l’hotel que hem convertit en casa nostra per uns dies, on soparem a les vuit! Ja estem agafant el ritme a aquest horari.
Per cert, la glacera, que ja sé que és més difícil d’endevinar, té un nom que comença per P i acaba amb Glestcher, que vol dir “glacera”. Haureu de cercar en internet o en els atles.
La pujada ens fa traure el lleu, i usem el funicular des de la meitat fins a dalt.
Una vegada reprenem la carretera de tornada cap al cotxe observem unes senyals que indiquen la presència de marmotes, i on s’aconsella no molestar-les ni alimentar-les. No ens n’havíem adonat, però n’hi ha, i moltes.
Enfilem el camí de tornada, procurant frenar amb el motor. Ens aturem a un àrea d’esplai i dinem, a les tres i mitja!! Encara com dúiem entrepans i fruita, perquè a aqueixa hora no ens haguera donat cap austríac de dinar.
Passem un ciclista que marxa a llom d’un velocípede, com si fórem a principis del segle passat.
Tornem per Lienz, a l’Östtirol, on ens sorprén la quantitat d’italians. Fem un respir i prenem un gelat mentre passegem, abans de tornar cap a l’hotel que hem convertit en casa nostra per uns dies, on soparem a les vuit! Ja estem agafant el ritme a aquest horari.
Per cert, la glacera, que ja sé que és més difícil d’endevinar, té un nom que comença per P i acaba amb Glestcher, que vol dir “glacera”. Haureu de cercar en internet o en els atles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada