Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dijous, 23 d’agost de 2007

16 d’agost de 2007










No tot havia de ser en el nostre viatge poblacions i civilització, per això vam optar per un dels indrets naturals que mai podrem contemplar a les nostres terres. Al bell mig del parc natural de Hohe Tauern, als peus del cim Gross Glockner (3.798 m), entre els lands d’Östtirol, Karnten i Salzburg. M’estic referint a una glacera, la més alta als Alps orientals. Famosa per haver rebut la visita de l’emperadriu Sissí i el kàiser Franz Joseph, a qui li han dedicat l’estació situada davant mateix de l’enorme massa de gel.
Tot passant per Spittal, un centenar de quilòmetres ens separen d’aquesta carretera de muntanya, ben condicionada i a la qual podem accedir en el vehicle propi, això sí, tot pagant un peatge, que, en el nostre cas és de 28 euros.
L’ascens, prou còmode, ens duu cap a un indret, envaït de cotxes i autobusos, amb més moteros per metre quadrat que Viena. Podem aparcar i caminem per la vorera, fins aplegar al lloc de descens cap al límit actual de la morrena, que podem fer a peu per unes ben concorregudes escales, o fins a mitjan camí, en un funicular.
Fa bon oratge, llueix el sol, però l’aparició d’uns pocs núvols als cims enteranyina el cel i fa que hàgem de tirar mà de les caçadores i samarretes, perquè el suau ventet comença a resultar molest.
Des de dalt de la vall en U la llengua de glaç es veu bruta, plena de pedres i terra. Quan vas baixant observes uns rètols que informen d’on aplegava la llengua de gel en les dècades del passat segle XX i fins l’actualitat. Sorprén i ens preocupa la dràstica davallada a partir de 1970.
Una vegada baix, el gel, blau sota la capa bruta, forma coves, es desgela, forma rierols, i corre fugissera cap al fons de la vall, on forma un llac.
La pujada ens fa traure el lleu, i usem el funicular des de la meitat fins a dalt.
Una vegada reprenem la carretera de tornada cap al cotxe observem unes senyals que indiquen la presència de marmotes, i on s’aconsella no molestar-les ni alimentar-les. No ens n’havíem adonat, però n’hi ha, i moltes.
Enfilem el camí de tornada, procurant frenar amb el motor. Ens aturem a un àrea d’esplai i dinem, a les tres i mitja!! Encara com dúiem entrepans i fruita, perquè a aqueixa hora no ens haguera donat cap austríac de dinar.
Passem un ciclista que marxa a llom d’un velocípede, com si fórem a principis del segle passat.
Tornem per Lienz, a l’Östtirol, on ens sorprén la quantitat d’italians. Fem un respir i prenem un gelat mentre passegem, abans de tornar cap a l’hotel que hem convertit en casa nostra per uns dies, on soparem a les vuit! Ja estem agafant el ritme a aquest horari.
Per cert, la glacera, que ja sé que és més difícil d’endevinar, té un nom que comença per P i acaba amb Glestcher, que vol dir “glacera”. Haureu de cercar en internet o en els atles.