Hospitalet i comarcalització a la Vall

El tema del publicitat (i el que ens queda!) futur nou hospital d’Ontinyent, del qual ja hi ha plànol, dóna per a molt.
Sé que ja fa mesos estem en campanya electoral, i que tot és susceptible d’ésser utilitzat i/o tergiversat, però vull que quede clar que parlaré, evidentment, a títol personal i les meues reflexions només vull encarar-les a determinats fets i puntualitzacions que com a ciutadà valldalbaidí em criden l’atenció. I m’indignen.
La primera cosa que vull remarcar és l’absurda divisió de la nostra benvolguda Vall d’Albaida en bocins fets a conveniència dels interessos particulars de les distintes administracions, o dels qui són els seus gestors ocasionals. M’explique: la nostra comarca, que reuneix condicions geogràfiques, econòmiques, humanes i culturals específiques, i que compta amb un sentiment comarcalista evident (mireu sinó els innombrables aplecs, Diades, campionats d’àmbit valldalbaidí) que han sorgit per voluntat popular, i que alguna institució, o millor dit algun gestor sense el qual seria impossible, ha mantingut, no compta amb una translació real a d’altres àmbits, ja siguen polítics o administractius.
Només les associacions sorgides de la voluntat de la gent d’ací, com l’IEVA o les bandes de música, amb totes les seues limitacions i entrebancs amb què se solen trobar donen la talla.
A la Vall hem tingut un hàndicap secular: la nostra llunyania als centres de poder —ja siguen provincials, autonòmics o estatals—, coadjuvat per les deficients vies de comunicació intracomarcals i de cara a fora. No ha sigut menor l’escàs pes dels nostres representants polítics, tant en èpoques democràtiques com dictatorials, que ni han pintat ni pinten fava, malgrat el que ens volen vendre els seus aparells de propaganda. I ací no faig distincions entre colors polítics: només heu de veure quants dels nascuts a la Vall han accedit a llocs de poder o de decisió, i que l’exercici de la seua tasca s’haja vist reflectida en accions concretes que ens hagen beneficiat.
Després tenim que el component ideològic ha primat sobre el sentiment de comarca. Resulta ben significatiu que en determinats temes primen els interessos localistes, de curta mira i insolidaris la major part de les vegades, o els designis indiscutits dels qui els “manen”, dels seus mandamassos de partit. I l’assumpte dels residus n’és un exemple encara no solucionat.
I així ens va: si organismes com la Mancomunitat, que han de ser un clam exigint drets i recursos per a la ciutadania que els ha votat, no s’ho creuen, no planten cara als designis arbitraris dels seus correligionaris, com s’ho han de creure les administracions autonòmiques, per exemple? Se’ns en riuen en la cara i damunt volen que posem el llit, com sol dir-se. I que els donem les gràcies.
Administrativament resulta incomprensible que en l’àmbit educatiu hi haja inspectors que només tenen un poble d’ací, un de la comarca veïna i tres de la ciutat. I que no hi haja cap organisme que centralitze les queixes, que sistematitze el funcionament a la Vall. Només el Centre de Professors contempla dins del seu àmbit d’actuació integrament la Vall d’Albaida, i el que va costar que així fóra!
Resulta inversemblant que tanque l’Administració de l’Agència Tributària a Ontinyent, quan només la capital de la Vall gestiona més recursos que la província d’Albacete, per exemple. Pregunteu-vos quina ciutat propera se’n beneficia, igual que en la distribució de les seus de Jutjats, i segurament podreu començar a estirar el fil de la madeixa que us faça vore on funciona un “lobby” que agrana cap aquella casa.
I en la Sanitat, si el PP es creguera la comarca, haguera plantejat un hospital en condicions, equiparable al de Llíria, per exemple, i al qual puguen aplegar ràpidament tots els usuaris de la Vall, perquè ara amb el desastre de transport, obliguen i continuaran obligant als ciutadans i acompanyants a desplaçar-se en vehicles particulars a Xàtiva, que ja té prou hinterland al voltant.
Si els diners públics i de les nostres butxaques particulars que ens costen les “sàvies” decisions dels nostres polítics, les hagueren de pagar de la seua butxaca, potser es pensarien una miqueta el que decideixen.
Evident, que no ens demanen l’aplaudiment, mentre vulguen que els valldalbaidins i les valldalbaidines continuem menjant per mig queixal. O cagant per mitja galta, com solem dir les bròfegues gents d’aquesta contrada, que tant s’hi val.