Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Ens maten el riu




Vivim tan capficats en totes les nostres xicotetes coses humanes —les festes i l’activitat política, Internet i la participació ciutadana, ...— que hem decidit prescindir del medi ambient pròxim, de les terres, paisatges i aigües que ens poden ajudar a sobreviure com individus i com espècie. Vivim d’esquena al medi natural que ens envolta, i jo malauradament no en sóc una excepció, per molt que em sàpia ben malament.
Ho dic perquè anava jo l’altre dia intentant fer unes quantes fotos de la Ruta dels Rius, una iniciativa municipal encomiable, i molt especialment per alguns dels indrets que, com a novetat recorrerien els corredors en l’edició d’enguany de la Volta a Peu a Montaverner, amb canvi de data i d’itinerari.
Vos he de dir que, un dels dies, només em vaig creuar amb un grup d’adolescents, que van fugir d’un adult que envaïa els seus dominis secrets. I al dia següent, amb una ponentada de repica’m el colze, sols els servidors de la llei i l’ordre local que s’havien decidit a fer-se grafiters, s’atrevien encara que fóra per senyalitzar el recorregut de l’esmentada cursa. O siga que, poca vida humana.
El traçat del camí em va semblar encertat, amb certa dosi de gràcia rústica per fer més agradable les passejades dels qui decidiu posar a ratlla el colesterol.
El verd dels canyars i l’ombra dels arbres al peu de la Riba Alta convidava a gaudir de la bucòlica pau ancestral. Les fonts, com la de Ca Blanch, recentment endreçada, ens oferien un doll d’aigua fresca en el millor moment, quan, assedegats, necessitaven posar a remulla el gall.
I l’aigua... l’aigua? Quina aigua? Jo recordava l’aigua del riu, abans (quant de temps fa d’això?) transparent, ara havia pres un fosc color roig, amb una certa bromereta afegida. I no va ser una fuita accidental d’un dia, perquè els dos jorns que hi vaig fer el recorregut, el riu estava en el mateix lamentable estat.
Ací en teniu alguna foto-denúncia del clavegueram en què estan convertint el riu d’altres municipis de més amunt, com Atzeneta, Albaida o el Palomar als quals els ix més a compte pagar una multa que donar-se pressa en posar en condicions l’EDAR, la depuradora. I de poc serveix el Seprona i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que llaven la seua consciència sobre el paper amb unes multetes assumibles pels infractors. De tant en tant, per una mortandat de peixos, qui es queixa?
Lamentablement, quan la CEVA, la coordinadora ecologista de la Vall, va llançar la veu d’alarma en premsa, jo ja havia vist amb els meus ulls la magnitud del desastre.
Fins a quan continuarem tolerant tanta misèria humana?
Perquè de miserables és el que fan amb el riu: matar-lo cada dia un poc més.

1 comentari:

Anònim ha dit...

hola!ben cert és aquesta desgràcia que hi trobem en el riu. Durant aquest estiu he passat quasi diàriament per aquesta senda i el riu portava l'aigua ben clareta. Les últimes setmanes d'agost no hi vaig passar, però em vaig sorprendre i decepcionar quan, els primers dies de setembre, em vaig trobar aquesta aigua roja (amb bromera inclosa). Des del pati de ma casa (carrer Ontinyent)observe dia a dia com esta aigua no és esporàdica i puc assegurar que el riu baixa aquesta aigua almenys des de fa 20 dies.
En el moment que en casa ens vam enterar que la volta a peu passava per la senda, pensàrem: "que serveixca d'alguna cosa i que hi possen remei".
esperem!!
maite