Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Agraïments


Ara que han passat uns dies de tanta maror al si de la nostra família, i perquè no penseu que he dimitit d’aquest benvolgut bloc Colata , ara és el moment de fer un repàs a aquesta mesada llarga de lluita.
També vull que tingueu clar que a mi, que no tinc cap empatx en criticar allò que em sembla malament, tampoc em cauen els anells per reconéixer aquelles persones i institucions o organismes que fan bé la seua feina. I ara és un bon moment per fer-ne memòria, i ben agraïda.
En primer lloc la meua família i jo estem molt agraïts al Centre de Dia de Montaverner, una institució que tenim la sort de poder si no gaudir, almenys fer-ne ús al nostre poble. Tot el personal, des d’Elisabet en la direcció, fins Javi en el transport, o Mila entre d’altres, s’han sabut comportar d’una manera molt professional, i això als muntavernins ens ha d’enorgullir perquè amb les seues atencions donen una vellesa digna als qui tant han donat per nosaltres abans. No podem oblidar que aquesta iniciativa de l’ajuntament, tant vilipendiada des de la ignorància o la mala fe d’alguna gent que no veu més enllà dels seus curts nassos (una dona es va atrevir a dir-li “Reformatori” davant meu), intenta ara ser imitada per localitats veïnes, ja que disposar d’un servei geriàtric és a hores d’ara un servei essencial. Imprescindible. Llàstima que mon pare només hi poguera acudir un meset, perquè l’home anava ben a gust, ja ho crec.
El segon sentit agraïment va pels nostres serveis sanitaris públics, tant locals com comarcals ( i de Xàtiva), que tingueren un excel•lent tracte i atenció cap a la meua mare, ja malalta, i cap a la família. Informats en tot moment, fins i tot en els terribles moments de comunicar-nos el que mai voldríem haver escoltat, només podem que retre’ls un sentit reconeixement. Gràcies per fer tot el que estava en les vostres mans. Moltíssimes gràcies.
Jo, que no sovintege de fa temps l’església, no puc més que destacar, per la seua humanitat, per la seua encertada manera d’encarar les homilies, defugint tot sectarisme i donant conhort als dolguts vius que hi hem acudit, els dos sermons que hem escoltat al nostre actual rector, José A. Boix. I sé que coincidim en la mateixa apreciació molta més gent que l’escoltàrem. Gràcies, José.
Finalment, com no podria ser d’altra manera, hem d’agrair a tots els amics i amigues, del poble i forasters, vinguts de lluny o del costat de casa, o aquells que us vau quedar tirats pel mal oratge, sense poder acompanyar-nos quan volíeu... als qui us vau assabentar tard, i ens heu visitat, als qui per telèfon o per Internet ens heu escalfat en moments de foscúria. Als qui heu plorat amb nosaltres. Als qui heu sentit com vostres les pèrdues dels nostres estimadíssims Batiste i Isabel. A totes i tots, tant si llegiu açò com si us ho conten, i a aquells que mai en tindreu notícia d’aquest sincer agraïment.
A totes i tots, moltes gràcies, germans.

2 comentaris:

DE TOT UN POQUET ha dit...

Sé el que és perdre un pare (i a tu se te n'han anat en pocs dies pare i mare), ho vaig saber tard (i a més ja saps que la xarxa no em deixa fer el que vull massa vegades), li vaig deixar un xicotet condol per a tu al bloc del Pep Albinyana.... i hui, després d'haver llegit el text, vull dir-te que és un fet dolorós: ens donen la vida i tot el que som... i ens deixen massa prompte. Massa prompte... Àngel

Anònim ha dit...

Hola Lluis, no sabia res, m'enterat hui al entrar al bloc, desde Benigànim reb una abraçada ben gran.
Un salut.
Barilo