Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Marmotes


De fantasmes n’hi ha hagut sempre. Segurament ara més que mai, però a aquests no anem a dedicar-los un temps que no es mereixen.
Hui us vull parlar de les que al nostre poble coneixem com “marmotes”, i a l’Olleria com “maremortes”, i la més genèrica, a la Marina i les Illes Balears, com “bubotes”.
I direu, quina dèria li ha entrat a este per les marmotes? Doncs, casualitats de la vida, l’altre dia un bon amic, queferós com ell a soles, em deixà caure la seua col•laboració a un “projecte global” en què hi ha implicats dos ollerians del mateix tarannà. No paren.
La cosa és que, en preguntar-me ell per les “maremortes”, de seguida em va vindre al cap un succeït que el meu iaio Batiste va tindre amb un d’aquells personatges.
Li’l vaig explicar i, aprofitant que ara ningú ens llig, us en faig cinc cèntims:

“En una època en què l’electricitat encara no convertia la nit en dia, les vides dels nostres avantpassats s’adaptaven a l’horari solar. Hauria de ser, calcule jo, abans de la Guerra. Doncs el meu iaio, en tall d’aprofitar al màxim la llum del sol, va acabar tard a l’horta. Se li va fer de nit i, encara que prop del poble, tornava ja ben a les fosques. Capficat com venia, i amb el fred que començava a apegar-se-li als lloms, pujava la Costereta, la que entra al poble des de la Font dels Quatre Xorros, i només tenia ganes d’aplegar a casa després d’una dura jornada.
De sobte, per una cantonada, una tènue llum li va fer pensar en algun veí que amb un cresol per hi vore’s anava pel carrer. La boirina que sol fer-se en els viaranys propers al riu encara feia més tenebrosa l’escena. Potser ell no haguera fet cas si l’espectre aquell, en sentir les seues passes, no se li haguera encarat:
—Xe, ves-te’n d’ací! Pega la volta pel carrer Fora!
—Va, aparta’t, que tinc pressa i vinc famolenc!—li va contestar el meu iaio sense arrugar-se.
La marmota, perquè això era, amb el llençol que la cobria i la seua llumeta a dalt no semblava disposada a deixar-lo continuar costera amunt, pel carrer Bot. D’un salt se li va palplantar i, obrint els braços, el volia fer fugir.
Batiste, que es recolzava en un gaiato perquè venia carregat amb un feix d’herba per als conills casolans, s’hi va quedar parat i, mirant-la de fit a fit, només la va avisar:
—Vinga, deixa’m passar, que vinc carregat.
I la marmota, res de res. I, més encara, se li tira al damunt. En un ràpid moviment, el meu iaio reballa el feix a un costat, i, amb el gaiato en la mà dreta, li fot un parell de bastonades a l’alçada de les costelles d’aquell ésser vingut presumptament de l’altre món.
Res no va dir en casa.
L’endemà ben enjornet, que amb la claror tot se sap, al forn les dones ja comentaven:
—Sabeu que han intentat furtar les carxofes del bancal del tio Tal? Sí, el que tenia pel carrer Molí. M’han dit que s’han trobat un sac a mig omplir i petjades pels solcs.
—Ah! I el tio Qual sabeu que té un parell de costelles trencades. Un mal bac haurà segut.
Quan allò va aplegar als oïts del meu iaio, per tota resposta va fer un somrís d’orella a orella.
Passats els anys, ens ho contava ben desvanit, i alçava el dit per aconsellar-nos:
—Xiquets, no heu de tindre por als dimonis de més allà, sinó als de dos cames de més ací.”