Món.Doc ha rebut un miler d'espectadors

Pel seu interés, ací us penge íntegra la nota de premsa emesa per Món.Doc, i algunes fotos de les projeccions.
Només cal afegir que la cloenda també va servir per mostrar al públic el treball realitzat pel jovent muntaverní del 1r Jove Taller Documental. Aquests jovenets prometen.
I també cal dir que a més, l’associació Salvem el Cine, nascuda per recuperar el patrimoni fílmic muntaverní, ha estat present en aquesta Iª Mostra Món.Doc i s’ha proposat com a propera fita recuperar l’emblema que suposa el Royal Cinema de Montaverner per al poble.


LA MOSTRA DE DOCUMENTALS DE MONTAVENER CONCLOU AMB ÈXIT D'ASSISTÈNCIA I EFUSIVA PARTICIPACIÓ

La realitzadora israeliana Hilla Medalia i el mític anarquista Lucio Urtubia tanquen els col•loquis davant una audiència àvida de diàleg

Va poder més l'estirada del bon cinema que la brusca baixada dels termòmetres. La calorosa acollida que Montavener i diferents poblacions de les comarques de la Costera i la Vall d’Albaida han dedicat a la Mostra de Documentals va permetre el passat diumenge 30 de novembre clausurar el certamen amb nota alta quant a assistència i participació. També amb els millors auguris per a pròximes edicions. Els col•loquis amb la realitzadora israeliana Hilla Medalia i el mític anarquista Lucio Urtubia van concloure un intens cap de setmana.

Una setmana excepcional que ha viscut aquesta primera edició d'aquesta Mostra Internacional de Documentals. Una bona combinació dels factors ha estat clau per a l'èxit. L'encertada selecció de pel•lícules internacionalment guardonades pel seu contingut i qualitat visual, unit a la visita a Montaverner de reconeguts realitzadors. Tot això ha propiciat una experiència interessant per al públic, no només des d'un punt de vista cultural sinó també humanament gratificant.

Más d'un centenar d'espectadors van acudir en la nit del dissabte a la projecció de “Lucio”, seguida d'un sucós col•loqui entre el públic, el director Aitor Arregui i el propi Lucio Urtubia, protagonista del film. Als seus 74 anys, i amb l’arrolladora presència d'un animal d'escena, Urtubia es va ficar en la butxaca l'audiència amb les espurnes de la seua història real, que sembla més aviat un relat de ficció.

Atracaments, robatoris, falsificació de xecs, documents i llargs anys de burlar a la Interpol i la CIA. Una vida lliurada a la causa anarquista, sense deixar el seu treball diari d’obrer. Aquesta és la millor manera de definir-se que té Lucio: “Només sóc un obrer”. I afig: “Ni sóc un poeta, ni un intel•lectual, ni res de res. Només algú que creu en la lluita diària, en la necessitat de fer el bé i de compartir”.

Lucio Urtubia llança els seus principis en el transcurs d'una xarrada distesa: “Tots els treballadors haurien d'unir-se i dir: prou de guerres!” Amb expressió bonachona i paraules planeres, les seues reflexions són dards. “El poder corromp i desbarata les persones”, -exclama. “Qualsevol tipus de poder, siga el qual siga”. I afig amb convicció: “La meua sort va ser nàixer pobre. No he ambicionat mai tenir diners ni poder”.

Defensor a ultrança de la teoria que res no cau del cel, Urtubia es regeix per aquesta màxima: “Sense el treball u no és res”. Açò precisament és el que els diu als estudiants d'universitats com les de Oxford, La Sorbonne, Salamanca, Granada i on vulga que el conviden a donar xarrades. La seua figura resulta inspiradora, quasi profètica. La gent el vol i el respecta, mentre Lucio es pregunta estranyat: “D'on ha caigut tot aquest patrimoni d'afecte de la gent?”, per a concloure: Jo no meresc tant!”

També en la nit del divendres el públic va dedicar un contundent aplaudiment a “To die in Jerusalem”, el documental de Hilla Medalia que va obrir un viu debat. La realitzadora israeliana fa un viatge fins als budells del conflicte palestí-israelià. Un total de 400 hores de rodatge i quatre anys per a embastar aquest llargmetratge a partir del tràgic succés ocorregut el 29 de març de 2002 en un cèntric mercat de Jerusalen, on Rachel Levy, israelià de 17 anys, va perdre la vida, igual que la jove palestina de 18 anys Ayat al-Akhras, que va perpetrar l'atac suïcida.

La notícia va acaparar les portades de la premsa en el món. La commoció de Hilla Medalia -en aquells dies cursant un màster de cinema en la Universitat de Illinois- la va impulsar a anar més lluny: reunir a les mares de les joves i convertir açò en el projecte final per al seu màster.

Després de la pel•lícula, l'ambient en el Auditori estava caldejat i sobre Hilla Medalia va caure un al•luvió de preguntes. Es pot contar aquesta història sense decantar-se, sent ella al cap i a la fi israeliana? “Sembla molt fàcil des de fora dir qui té raó i qui no. Jo crec que les dues parts tenen raó”, -assenyala Medalia-, “i al mateix temps les dues parts estan fent coses molt dolentes, aquest és el problema”. “En els camps de refugiats de Palestina és tan extrema la situació que molts palestins no troben ja raons per a viure. I a Israel em fa l'efecte que molta gent prefereix no assabentar-se i viure en una bombolla”.

Després de tots els intents i l'abrupte camí d'obstacles polítics, policials, religiosos i socials per a asseure cara a cara amb les mares, Medalia finalment les va reunir en una conversa de quatre hores intenses via satèl•lit. “El fet que no fóra possible tenir-les a les dues en una habitació evidencia la realitat”. “El conflicte palestí-israelià és com una bola de neu”, -va criticar Medalia. “Però almenys en tots els països del món on s'exhibeix aquest documental sorgeix un diàleg entre la gent. I això és essencial perquè la situació canvie a poc a poc”.

Amb “Working man’s death” i, el diumenge, amb “Nàufrags”, el públic va acudir al Auditori per apurar fins a l'últim fotograma. “A la vista de l'assistència de públic, de la participació en els debats i els comentaris de la gent, considere que aquesta primera edició ha estat un èxit”, -afirma Catherine Ulmer, directora del certamen. “Crec que tots els ciutadans a Montaverner podem sentir-nos satisfets i començar a pensar ja en la pròxima edició de la Mostra”.