Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dilluns, 8 de desembre de 2008

Setmana borda

Hi ha qui, en trobar-se uns dies de festa, es pensa que no treballa. Molts altres som els qui, especialment en aquestes dates, comencen a amuntonar-se’ns els deures. I un dia de festa no afavoreix cap minva en l’estrés.
Això em passa aquesta setmana: tres dies de treball intens, desficaciat segur, amb hores extres que ningú no veu mai… I la sensació de no aplegar a totes les obligacions, perquè de les devocions ni parlar-ne.
En aplegar el 6 de desembre, i veient la commemoració oficial dels 30 anys de la Constitució espanyola que tots els mitjans oficials commemoren a tot de xiulet, a mi em ve un regust amarg. I vos dic per què. Com a valencià, amb aquell pacte del pollastre o de la tonyina, m’hi vaig sentir estafat. Ningú no recorda que a casa nostra va aplegar un exemplar bilingüe d’aquell document: en castellà estàndard i en valencià mal escrit. Perquè en aquells temps convulsos, emocionants i esperançats, la UCD d’aquell Abril Martorell que els valencians vam patir, s’atrevia a emmetzinar-nos amb blaverismes i anticatalanismes inexistents fins aleshores, i que tants rèdits els ha donat, i que als seus hereus del PP continua aportant-los sempre que es tracta d’amagar la crua realitat de la que són ben sovint responsables.
A mi, un jovençol que obria els ulls al món, aquell destrellat no em cabia en el cap. Després he anat entenent la jugada.
De les limitacions del text constitucional, i de les seues virtuts, després, amb els anys, ens n’hem anat adonant, a poc a poc. Així els valencians no poguérem optar per l’article 151, sinó pel 143 de la vergonya, a la nostra autonomia, perquè a Espanya decidiren que no érem “nacionalitat històrica”, malgrat que la immensitat dels ajuntaments ho sol•licitaren. Mai vam poder els valencians votar-ho en referèndum. Què curiós que els andalusos sí que pogueren optar per aquella via.
Trenta anys després, quan observem les trajectòries d’alguns d’aquells “pares” (que no hi havia cap mare en aquell part?), tot va quedant més clar. Mireu quines interpretacions fan Guerra, o Fraga, sobre aquell moment.
I el text, intocable, per molts defectes que li pogueu trobar. Malgrat les promeses de curta volada de ZP. Per ad ell mai és el moment.

1 comentari:

Valldalbaidí ha dit...

Sí que ho recorde... després ens en van fer arribar una de ben escrita (crec)... de tota manera... eixe dia tenia una grip de cavall i no estava per a massa "contes ni romanços"...