Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dijous, 19 de febrer de 2009

Cassoleta


Dijous de cassoleta. Pocs dies del calendari festiu casolà mereixen per a mi l’apel•latiu de “sagrat”. Aquest n’és un. I no només pel significat d’aquesta senzilla festa tan arrelada a la Vall d’Albaida, i admirada pels qui ens visiten.
Amb l’hivern encara cuejant, eixir al camp a gaudir d’aquesta delícia gastronòmica és tot un ritual, en vies de recuperació, perquè a les escoles vam assistir durant uns anys a una lluita soterrada contra el pràctic entrepà. Durant uns anys les mares preferien convertir aquell dia en una berena qualsevol.
D’uns anys ençà, encara que siga per la via d’encomanar les cassoles als forns de la comarca, el que simplifica la tasca de les estressades mestresses d’avui, la cassola torna amb força, amb racions individuals. Fins i tot xiquets que no podrien gaudir-ne mai, per la seua procedència forana o perquè els seus progenitors en desconeixen l’art, aquests dies se’l mengen en un tres i no res.
A mi, però, l’arròs al forn que m’agrada és aquell en què tota la família, al voltant de la taula, hi ficàvem la cullera dins la mateixa cassola.
Sense refinaments, amb un costum ancestral de compartir.
Rascant el socarradet del fons.
Gaudint de la botifarra: ho sent, m’estime la de carn en un país valldalbaidí on regna la de ceba.
Repelant les costelletes.
Ensumant l’alé calent de la terra.
I si algú encara recorda la recepta d’una monjàvena morisca, el cafenet ja es converteix en una bestreta de la glòria.