Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dissabte, 7 de febrer de 2009

Fred de calent


L’aparent contradicció de l’expressió popular no li lleva ferro a la cosa: fa un fred que pela! Que l’expressió “de valent” els valldalbaidins l’hàgem transformada en “de calent” en l’ús quotidià té la seua gràcia. O a mi m’ho sembla.
És voler-vos dir que ha fet falta que el fred d’aquest hivern m’haja pegat a la cara perquè se’m remoguen alguns records de l’hivern del Montaverner de la meua infantesa, de l’adolescència, de la joventut... D’aquell dels prunyons a les articulacions, d’anar en cama crua fins a certa edat.
Dissabte a poqueta nit, el futbol en la tele era sagrat i els jóvens ens reuníem Ca la Clavilla. Sí, l’històric casinet de distintes ideologies, testimoni directe a la Plaça —la Plaça Major, ja m’enteneu— dels esdeveniments de tot el poble: dels mítings, de les revoltes, de les festes, de les noces, dels batejos... dels soterrars.
Ara, per als qui no l’hàgeu conegut amb aqueixa funció, és la seu dels Taverners, la filà més joveneta de casa nostra.
Eren temps de futbol en blanc i negre, de poca beguda i gens variada i molt de cacau i tramús, de butxaques curtes i de cabells cada vegada més llargs. De llums escasses i mal repartides pels carrers.
I era temps d’aquelles delicioses —o així ens semblaven aleshores— faves bollides que el Tio Pep “el de la Clavilla” ens oferia com qui no vol. Els qui el vau conéixer com era d’especial en el seu tracte amb la clientela, m’entendreu perfectament. La foto més antiga que tinc a la mà d’aquest casino és aquesta de l’ambaixada dels moros i cristians de l’any 2000. Darrere dels protagonistes, ja tancat, d’escenari mut.
També hi havia el Casino Vell, als Quatre Cantons, que va passar per distintes mans, fins que els pocs guanys i els lloguers cada vegada més alts els ofegaren.
També estava el Casino d’Ester.
I el càlid Royal Cinema, en sessions de dissabte per la nit i diumenge de vesprada, ens omplia el cap amb cabòries, o ens deixava desfogar-nos amb aquelles pel•lícules en Cinemascope. A crits des del galliner, quan érem més xicotets, o fent manetes quan anàvem creixent i el cinema ens oferia aquella Maria José Cantudo i el seu nu fugisser en La trastienda, o aquelles astracanades de l’època del “destape”...
Era temps de molt de fred —o així ho recorde jo, i no sóc tan major—, perquè a les festes de setembre, sempre del 7 al 10, per la nit calia dur caçadoreta o jersei al ball, que el fred s’”apegava”.
Després van aparéixer la Gamba i la Llar dels Jubilats i, per als més jovenets, la Tasca i el Pub, el de Poldo. El centre social del poble ja s’estava desplaçant cap al Carrer Nou. I també la piscina, el Renfort, el Zzebra, els Tunos, el Kaos, la Sénia, o els bars del polígon la Cava o a la vora de la novíssima CV-60... però aquests ja són d’hiverns més suaus, i encara no m’evoquen records.
Mireu quin post més melangiós m’ha eixit. I tot pel vent fred i enyoradís.
He alenat profundament, fins notar la gelor com baixava de les narius als pulmons, i m’he posat a escriure.