Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dissabte, 28 de març de 2009

Cansat o fart?


En llegir l’article d’aquest divendres de Juan José Millás a El País “¡A trabajar, coño!” no sé encara ben bé perquè m’ha vingut al cap un dels convenciments que ja fa temps que em roda pel cap, però que poques vegades he expressat. Em referisc a l’escassa capacitat que els distints gremis, grups socials o professions mostrem en posar-nos en la pell dels altres.
Als qui com a mi ens agrada llegir opinions diverses, contrastar-les, més que res per extraure’n la nostra, ja fa temps que ens avorreix que cada grup humà només siga capaç de parlar sobre el seu grup.
No és cap retret, és que.. Resumint-ho: estic cansat de veure com els polítics només parlen d’ells, com crec que comença a estar-ho el Millàs. Estic cansat de veure com els periodistes pensen que les seues aportacions són crucials (les úniques, quasi) per al món, i quan algú els alça la veu o els demana alguna responsabilitat sobre com fan la seua feina, salten tots com a llops sobre aquell agosarat estudiant antiBolonya que els ha criticat els tractament que han donat dels darrers fets ocorreguts a Barcelona... També em cansa escoltar mestres que només saben parlar de la docència. I em produeix un esgotadora sensació aquell amic llaurador que només té conversa sobre els bancals i els conreus i les collites. Cansa contemplar aquell veí manyà que tot ho redueix als panys i els forrellats... I què em dieu de les mares (perquè els pares solen aplegar tard) que exclusivament opinen sobre els seus fillets, les farinetes i els bolquers?
I com em cansen aquells cineastes que sols són capaços de fer pel•lícules sobre com fan pel•lícules!
I els cantants i les seues cançons...
I els artistes i les seues obres...
A vosaltres us cansa també o és una apreciació meua?
A mi també em diuen que ja he parlat d’un tema, i procure canviar-lo de seguida, encara que siga amb la cua entre les cames.
Si seguim amb aquesta endogàmia, en aquest món de les comunicacions anem cap a la major de les incomunicacions. Que la gent no sabem ja fer-nos una autocrítica per minsa que siga?
Al pas que anem, l’única que se salva és aquella “Cançó del cantant cansat que cantava cantates i li van trencar el cànter d’una cantalada”, que va musicar el meu homònim.
N’estic cansat o ja decididament fart?

1 comentari:

Valldalbaidí ha dit...

Una important de reflexió... i veritat