Amb l’aritmètica electoral podríem estar-nos mesos i anys fent càlculs i càbales, però els resultats, pròpiament els fets, són inapel•lables una vegada produïts, quan els electors han emés el vot i s’ha fet el recompte a cada contesa electoral. Això ha ocorregut ara, i ocorre indefectiblement a cada votada.
Comparar les dades d’aquestes eleccions europees amb les autonòmiques, generals o locals fetes fins ara, o avançar-ne els hipotètics resultats futurs és un exercici entretingut, on supose que endevinem el que volem veure en la realitat.
El més semblant, o això almenys afirmen els entesos, és comparar amb l’evolució de les votacions anteriors del mateix tipus. És a dir: si ara han sigut europees, el més lògic és comparar amb les europees fetes fins ara, i veure’n l’evolució.
Extrapolar-ho a les locals és més que agosarat, irreal. Ni la participació és la mateixa, ni l’electorat vota amb igual interés o motivacions equivalents, i canvia el perfil demogràfic i ideològic amb el pas del temps, i de manera més aïnes paulatina i no de forma abrupta.
No em pensava jo que —pel meu costum quasi masoquista d’empapar-me de totes les interpretacions a l’abast— dilluns passat 8 de juny escoltaria una lectura en boca de Federico Jiménez Losantos a la COPE, que després he vist reafirmada en d’altres opinions ben variades, i que crec que no va del tot desencaminada.
No m’ho pensava i encara me’n faig creus, perquè amb tanta bilis com llança sovint aquest locutor, a qui no acostume a tindre per cita d’autoritat, reconec que em va sorprendre.
Mireu, aproximadament, el que deia: amb els resultats obtinguts pel PP en aquestes eleccions europees 2009, que ha tret al PSOE el 4% de diferència, els populars no tenen motiu per alegrar-se’n, ja que això no garantia que a les eleccions generals pròximes pogueren véncer els socialistes. I refermava la seua anàlisi posant l’exemple del que va ocórrer en les eleccions europees de 1994, on el PP va avantatjar el PSOE en 10 punts, distància que, dos anys més tard van proporcionar en les eleccions estatals de 1996 la victòria a la dreta encapçalada per Aznar només amb uns dos-cents mil vots de diferència. Diferència que amb el 4% d’enguany, Federiquín aventurava que seria de totes totes insuficient per guanyar el PSOE de Zapatero d’ací dos anyets. Crec que va arribar a dir literalment “no les ganan ni de coña”.
A banda de la fixació bipartidista i centralista, no em direu que no us sorprén l’anàlisi. I més, venint d’una dreta tan extrema.
Extragueu les vostres pròpies conclusions o, almenys, disfruteu amb la Càbala Alquímica o la Física Quàntica Política.
L’únic que em sap greu és que la nit electoral Canal 9 fóra l’únic canal que es va espolsar un programa propagandístic, allargant fins l’extenuació l’exaltació fallera, perdó electoral. La queixa que l’amic Manolo ens formulava dilluns és que no oferiren el capítol que hi havia anunciat de “L’Alqueria Blanca”. I això fa mal.
Per cert, un recordatori per algun comentarista anònim a aquest bloc: no s’accepten missatges no identificats. Ho dic perquè n’hi ha algun comentari interessant, amb posicions i anàlisis diverses, que pot possibilitar un cert debat, i és una llàstima que no el puguem fer públic. Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada