La UCE, Sant Miquel de Cuixà i el Canigó

Tantes vegades com hem passat per la costa, camí de la Provença o més enllà, però mai m’havia internat per la Catalunya Nord, per aquelles terres nostrades, que per capritxos dels monarques d’aleshores van quedar a un estat o a un altre dels Pirineus.
Per això, baixar des d’Andorra vora les terres del riu Querol (“Carol”, amb nom de xicota que li apedaça la toponímia gàl•lica), i travessar prats, ports i colls de muntanya des de Puigcerdà, a la Cerdanya, pel Capcir, pel Conflent... ha sigut tot un descobriment. Alliçonador.
L’objectiu, en aquest dimecres de calorassa d’agost omnipresent en aplegar a Prada de Conflent (“Prades”, segons l’oficialitat francesa), era fer un tomb per l’essència primigènia, l’origen de la nació catalana, aquella que va revifar Mossén Jacint Verdaguer amb Canigó, el poema que ens relata els nostres orígens primers, i ens col•loca davant d’un cim ja mitològic, d’on arranca la Flama de la Llengua cada any, que s’escampa amb el Correllengua tardoral per tot el País. Ja ens ho deia Paco Muñoz quan ens advertia que a l’escola no ens ensenyaren que la nostra Covadonga va ser Sant Miquel de Cuixà, l’abadia ara mig restaurada, als peus de l’imponent Canigó, que ve a ser com el nostre Benicadell però descomunal.
Vam passar per Prada, dinàrem a la seua plaça, i descobrírem els seus carrers, i com de difícil ho tenim davant un francés abassegador. I és que segles de centralisme, s’han de notar, malauradament. Senyeres per tot arreu, molta presència del català, però la justeteta en les finestretes oficials, com ara a l’Oficina de Turisme. O, com ens va aclarir el guia que ens mostrà Sant Miquel de Cuixà, només oferia el servei en la nostra llengua durant els mesos d’estiu. De tota manera, resulta ben curiós l’accent que hi posava, especialment per als qui venim del Sud del domini lingüístic. Quant d’exercici ens cal d’acostumar-nos mútuament a oir-nos i escoltar-nos!
També vam passar pel Lycée on s’hi desenvolupa la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), que enguany ja compleix la 41ª edició. Un muntó de gent treballant, pensant i debatent, amb tanta calor com hi feia. Llàstima que no vam coincidir amb l’ollerià Francesc Mompó, que havia presentat el seu llibre Camí d’amor dos dies abans. Ara, bé puc certificar que figurava en lloc preeminent en la paradeta, junt amb d’altres novetats de Bromera.
En poder, vos posaré algunes fotos, no patiu.