Tard, perquè sempre que podem les agafem a primeries d’agost, enguany també ens han aplegat les vacances.
I pel que sembla, almenys quant a la climatologia, n’hem encertat els dies. Mentre a terres valencianes la basca -l’exagerada basca, porco governo!- ho envisca tot, nosaltres hem pogut anar-nos-en a la muntanya, als Pirineus i, més concretament, a Andorra. Al sol matiner i a les tronades de vesprada, i a la fresqueta de la nit.
Sense eixir oficialment de les terres de parla catalana, l’allau estiuenc, del qual nosaltres també en formem part vulguem o no, ho trasbalsa tot, i molt especialment l’assumpte de les llengües. Ho dic perquè hem sentit de tot a totes bandes.
En el viatge cap a tramuntana, les obligades aturades ens oferien un tast de la parla diversa de la nostra llengua. Més pròxim al nostre accent, el de la Plana; una miqueta distint, el del Berguedà; més fugisser a les nostres oïdes, el de la Cerdanya. Tremendament familiar, l’accent andorrà. I no és conya, que a més les valencianes semblen haver copat les finestretes d’atenció a Complexos socioculturals. Aqueixos que a terres nostres ens costen un tratge. O més. I que damunt, no tenim.
Per cert, Complexos on hi ha wi-fi gratuït, que quede clar. Per això us puc penjar aquest post que en algun altre viatge per Europa m’havia resultat impossible, o caríssim.
El que en aquestes dates podem constatar és una invasió gens subtil. Si a Pas de la Casa els francesos del Midi ho empesten tot, perquè l’occità no l’he oït encara, resulta ben sorprenent la quantitat de portuguesos que hi treballa en aquest país pirinenc a hores d’ara, i que hi parla el seu idioma.
Més al sud, a Encamp, per exemple, el turisme de parla castellana comença a fer-se notar.
I, quan te n’ixes dels circuits més o menys “oficials”, gaudeixes dels accents de Canillo -‘Caneiu’, en el català dels d’ací-, o d’Ordino.
Això, i la retolació sistemàtica en la nostra llengua, et fan sentir en un país “normal”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada