Un poema, amb retard

El poema, finalment titolat "Montaverner" senzillament, el posa José A. Boix, el rector de la parròquia. El retard, me'l podeu atribuir a mi.
Vosaltres sou els qui ara podeu opinar-ne.
L'autor em confessa que el resultat naix com a resposta a aquell "Apoteosis de Montaverner" que va deixar escrit un rector de finals del segle XIX.
Ací el teniu:

Montaverner,


de José Andrés Boix Boix



Ton pare cristià,
cavaller de Jaume I
el Meu Bernat Taverner
Mon Taverner, ...
ta mare,
ibera del Calvari,
romana de Colata.

Montaverner
més que un sentiment
on el Clariano i l'Albaida
s'abracen i junts,
camí del Xúquer, emprenen
buscant l'Estret de les Aigües,
cercant la mar.


Montaverner,
de l'Església i el seu campanar,
de Sant Joan i Sant Jaume,
dos germans units per Crist.
Montaverner del Crist,
el Crist de la Paciència,
de la Verge de Loreto,
als peus de l'Albaida.
Mirant la Casa de Colata,
el Benicadell
i el Montcabrer.


Montaverner del Calvari
i el Crist de mirada serena,
de la pujada a l'Ermita
entre estacions plenes de vida.
Montaverner,
de les festes de Sant Blai
i el ball de la bandera,
del trasllat de la Verge
i la processó del Crist.


Montaverner,
pont entre València i Alacant
Xàtiva i Albaida,
camí del Cid cap Villena
camí de Jaume I
camí de Vicent Ferrer,
camí que unix
Nord i Sud,
Est i Oest,
camí romà
Camí Reial.


Montaverner,
de blanques cases
plenes de llum,
del carrer Major i Fora,
del carrer Bot i del Forn,
del carrer Ontinyent i de la Font,
del carrer Alacant i Sant Vicent.


Montaverner.
Pla i muntanyós,
com l'estimat baixa
pel carrer Alacant
buscant la seua estimada
a l'Església Parroquial,
ell, alt i elegant,
buscant-la pel carrer Alacant
s'alça el campanar.


Montaverner de les fonts,
la del Povil
amb propietats curatives
la dels Quatre “Xorros”,
baix la mirada dels Ponts
Llarg i Curt,
la de l'Anglés i Ca Blanc
la Sénia i el Llavador.


Montaverner
la de les cases
de Mompó i Camós
de Nàsio i el Teular.
Montaverner.


Lluny el tinter i la ploma,
amb el so del teclat,
dir-te:
vinguí de Riba-roja
tirant de menys
la seua gent
i el seu riu,
el seu pont
i el seu casc antic.
El col•legi de les monges,
el castell i la cisterna,
la Casa de l'Advocat i
el Xalet de Gall,
dels Almenars,
que a l'estiu
a la senyorial casa
de la tia Irene,
Senyoreta de Mompó
uns dies passaven.


Deixí amb tristesa
i de vegades melancolia
l'Aqüeducte Romà
i el Pla de Nadal,
sense oblidar
la capella de la Colònia,
l’estimat Institut
i el campament de Set Aigües.


Ara, tu m'has captivat,
eres acollidora i festera,
com la gent riba-rogera
No tens un riu,
són dos els qui t'envolten
i dos són els pontets
que t'unixen amb el meus
estimats Alfarrasí i Benissuera,
i un viaducte
aproxima els nostres cors.


Et mire i em sembla
estar a la Riba-roja
mora i cristiana,
que s'alça com l'Alhambra
sobre el riu,
fortalesa cristiana.


Montaverner,
la taverna que oferixes
l'encant de la teua gent,
el calor de les comparses,
la vitalitat i jovialitat
del meu centre júnior,
sense oblidar
els grups de comunió
i confirmació,
els matrimonis
i les confraries
i el treball social
amb un ajuntament
obert als necessitats.


Eres tu, Montaverner.
Poble del rei
una vesprada
ja llunyana
et vaig conéixer
i ara sols tinc
una paraula per a tu,
gràcies Montaverner
per ser Montaverner.


Montaverner, 11 d’abril de 2010