Encara que sabem que és un fenomen cultural, i que d’altres civilitzacions avorreixen el consum d’aquest rosegador, a casa nostra el conill és un animal ben valorat, especialment el casolà, i no només per la seua gastronomia.
A Guadasséquies van trobar un segell d’una àmfora de vi amb la figura d’una llebre, pel que hem de suposar que conills i llebres i vi ja porten a les nostres terres almenys des de l’època dels romans.
Passats els anys, ací ens agraden peluts (per acaronar fonamentalment), pelats (per a menjar-se’ls), per a sucar i llepar-se els dits (amb pa amb oli, amb tomaqueta), torradets i rebolcats per l’herba, en escabetx, ... A la paella, a l’arròs caldós... De nit de dia i al toc de l’avemaria.
Hem de ser realistes, però: d’un temps ençà no ens els acabem, tenim un superàvit cunícola de tres parells de c... i de repica’m el colze. No en donem l’abast, xe. Ja no podem confiar en les nostres forces.
La mala folla del cas és que sembla que aquest conill que ens envaeix no és com el camperol d’abans. Aquesta novella espècie de conill reintroduït, repela les soques, es menja els brots tendrets, les fulles de l’arbrat... I bota i s’enfila arbres amunt.
Els conductors de vehicles pels camins de la Vall, no fa molt acceleraven quan en veien un, i ja tenien soparet! Ara, ben al contrari, els esquiven, els defugen, perquè ja hi ha hagut més d’un accident provocat per la quera de caçar a tort i a dret.
I les autoritats?
Que si ara dic que netege un barranc, que si lleve la partida dels pressupostos de la Generalitat valenciana. Tot excepte mesures eficaces, com agermanar-nos amb qualsevol localitat d’Austràlia, on tenen un tema semblant, també per resoldre: “Units pel conill” podria ser un bon lema. O “A la felicitat pel conill”. Són idees que llance gratuïtament, perquè les autoritats valldalbaidines les facen seues. Per cert: quines autoritats?
I els llauradors, que estan passant a la força de la dieta mediterrània amb bona cosa de verdureta i fruita, a la carnívora a base de lepòrid, perquè aquest animaló s’ho enxampa abans... Crec que Michael Moore té tema per comparar la dieta mediterrània clàssica amb la d’una població a base de conill, les causes i les conseqüències, l’interés de les multinacionals per explotar-ho a les seues cadenes per tot el món, som un camp d’experimentació de noves dietes?
Haurem de demanar reforços i dedicar-nos a la seua exportació. O exportem els conills o exportem els llauradors, que van camí de convertir-se en una espècie en vies d’extinció.
A Canal 9 li oferim també un altre tema d’”investigació”, que, com sempre, hauria de començar amb: “la Vall d’Albaida és la primera potència exportadora de conills del món mundial”. O també l’inquietant tema de les sectes cunícoles, que comencen a florir en akelarres carnívors per tota la comarca, i que usen les potetes com amulets.
Redell, però si del conill ho aprofitem tot, animalet.
25 de juliol de 2007
Mes informació a: “El conill”, per Casimir Romero i Josep Ruiz, dins “El plaer de guisar”, Vilaweb Ontinyent.
A Guadasséquies van trobar un segell d’una àmfora de vi amb la figura d’una llebre, pel que hem de suposar que conills i llebres i vi ja porten a les nostres terres almenys des de l’època dels romans.
Passats els anys, ací ens agraden peluts (per acaronar fonamentalment), pelats (per a menjar-se’ls), per a sucar i llepar-se els dits (amb pa amb oli, amb tomaqueta), torradets i rebolcats per l’herba, en escabetx, ... A la paella, a l’arròs caldós... De nit de dia i al toc de l’avemaria.
Hem de ser realistes, però: d’un temps ençà no ens els acabem, tenim un superàvit cunícola de tres parells de c... i de repica’m el colze. No en donem l’abast, xe. Ja no podem confiar en les nostres forces.
La mala folla del cas és que sembla que aquest conill que ens envaeix no és com el camperol d’abans. Aquesta novella espècie de conill reintroduït, repela les soques, es menja els brots tendrets, les fulles de l’arbrat... I bota i s’enfila arbres amunt.
Els conductors de vehicles pels camins de la Vall, no fa molt acceleraven quan en veien un, i ja tenien soparet! Ara, ben al contrari, els esquiven, els defugen, perquè ja hi ha hagut més d’un accident provocat per la quera de caçar a tort i a dret.
I les autoritats?
Que si ara dic que netege un barranc, que si lleve la partida dels pressupostos de la Generalitat valenciana. Tot excepte mesures eficaces, com agermanar-nos amb qualsevol localitat d’Austràlia, on tenen un tema semblant, també per resoldre: “Units pel conill” podria ser un bon lema. O “A la felicitat pel conill”. Són idees que llance gratuïtament, perquè les autoritats valldalbaidines les facen seues. Per cert: quines autoritats?
I els llauradors, que estan passant a la força de la dieta mediterrània amb bona cosa de verdureta i fruita, a la carnívora a base de lepòrid, perquè aquest animaló s’ho enxampa abans... Crec que Michael Moore té tema per comparar la dieta mediterrània clàssica amb la d’una població a base de conill, les causes i les conseqüències, l’interés de les multinacionals per explotar-ho a les seues cadenes per tot el món, som un camp d’experimentació de noves dietes?
Haurem de demanar reforços i dedicar-nos a la seua exportació. O exportem els conills o exportem els llauradors, que van camí de convertir-se en una espècie en vies d’extinció.
A Canal 9 li oferim també un altre tema d’”investigació”, que, com sempre, hauria de començar amb: “la Vall d’Albaida és la primera potència exportadora de conills del món mundial”. O també l’inquietant tema de les sectes cunícoles, que comencen a florir en akelarres carnívors per tota la comarca, i que usen les potetes com amulets.
Redell, però si del conill ho aprofitem tot, animalet.
25 de juliol de 2007
Mes informació a: “El conill”, per Casimir Romero i Josep Ruiz, dins “El plaer de guisar”, Vilaweb Ontinyent.
1 comentari:
Sí, però a mi em passa una cosa: en la paella no menge "quasi" mai carn, sóc d'arròs.
Àngel
Publica un comentari a l'entrada