Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

divendres, 17 d’agost de 2007

10 d’agost de 2007



Otitis pel matí i còlic per la nit. Tot solucionat al seu moment, però comencem a tenir la sensació que ningú es lliurarà de la síndrome del viatger. Sort que cada episodi ha afectat a una persona diferent. Ho superarem, no patiu, estimats lectors i lectores.
Dels quasi 800 quilòmetres de l’etapa d’avui, uns 600 s’han fet prou entretinguts. A banda de l’hora que ens hem entretingut intencionadament pels voltants d’Arles, és de destacar la deplorable connexió entre els territoris estatals de França i d’Itàlia. La causa de l’embús: el peatge al començament de l’autopista italiana, una mostra viva del fet que els estats europeus no són ja un impediment, però sí aquestes empreses. I enmig del fregat, veiem com un camió de Benigànim passa sense esperar-se pel peatge de la T. Però després, en el centenar de quilòmetres de trànsit lent li hem pogut avançar un parell de vegades.
Ligúria, Llombardia, Véneto... amb només un peatge al final de la correguda. Sol enteranyinat i una pluja lleugera en passar per Brescia. El llac di Garda i els Alps no s’han deixat veure entre la nuvolada.
I hem aplegat a la ciutat dels rius, preciosa. Una italiana de tota la vida intenta orientar-nos sobre l’alberg que cerquem, però no sabia ni per on estava. Al final uns pizzers ens ho indiquen, però encara errem algun carrer, fins encertar l’albereda per on enfilem cap al centre de la vila.
Quina boniquesa de ciutat, d’aquella grandària humana que tenen les ciutats del nord d’Itàlia. La ciutat on ens trobem conté una envejable munió de palaus. Una ciutat amb nom vicentí ple de vil·les de gust romà dissenyades per l’arquitecte Andrea Palladio.
Per cert, de wi-fi per tutti, res de res.Bona nit.