Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

divendres, 17 d’agost de 2007

11 d’agost de 2007



De bon matí canviem els plans: en comptes de fer una tournée per Pàdova i voltants, decidim anar directament a la Sereníssima Venècia.
L’encarregat de l’alberg ens aconsella agafar l’autopista fins Venècia, aparcar a Venezia-Mestre i, en tren, cap a la ciutat. Ho fem de matí, però tardem dues hores i quart en fer el trajecte en cotxe: dèsset quilòmetres de retencions, que ocupaven els tres carrils de l’Autostrade. I veiérem de tot: jovençols de festorra dins d’una furgona, espavilats que avançaven sense cap mirament per la dreta, policies cada pocs quilòmetres que aturaven els infractors, que encara els volien discutir que es tractava d’una emergència. La multa, 370 euros de l’ala, quasi res!
Al final, constatem de bell nou que el problema del caos el provoquen els peatges italians. A més, veiem que quasi tots els conductors preferien pagar en metàl·lic, mentre que els carrils de la T i els de les targetes estaven quasi buits.
Aparquem la màquina enfront de l’estació de Mestre, i pugem al següent tren, d’una freqüència magnífica: cada sis o set minuts. Pugem a un regional d’autèntic luxe. Quasi tots els que pugen pregunten si va cap a Venècia, mentre que els que ja estem contestem amb un “siguramente” que fa gràcia.
A l’esquerra nostra seuen una parella de gent major, sobre la cinquantena, vestits de blanc i de disseny, amb pantaló curt, com si acabaren de baixar del iot, xapurregen quatre mots en italià, però no ho són, encara que sembla que parlen una llengua romànica, però no en sabré esbrinar quina.
De sobte apareix l’eficient revisor italià, que ens demana els tiquets. Nosaltres ja els havíem clicat a l’estació, abans de pujar, però la nostra parella veïna no. I això té greus conseqüències a Itàlia: “la legge é cosí”, com els repetia el revisor tranquil·lament, impertèrrit, sense alçar la veu ni la mirada del bloc en què els estenia una bona multa. Això és, per a un bitllet d’1 euro normal, una sanció de 25 euros. El passatger mira el revisor, ens mira a nosaltres, que no gosem riure’ns, perquè nosaltres també fórem víctima d’aquesta legge fa uns anys entre Torino i Milano: un calbot amb què vam aprendre com les gasten per ací. Quan el funcionari se’n va l’home només gesticula alhora que diu que 50 euros li han volat. La dona arruga amb malícia el resguard de la multa. Establim una certa solidaritat amb les víctimes, i, en baixar, els indiquem amb quina mena de tipus de classe d’andròmina, una caixeta groga amb una ranura per ticar el bitllet, s’hi hauran de fixar. Encara es gira la nostra víctima per preguntar-nos pel vaporetto. Es perden entre la gentada de l’estació.
I Venècia, de gom a gom, amb una brutal quantitat d’éssers humans per metre quadrat: orientals, scottish amb el kilt del seu clan. Lluminosa, però asfixiant d’humitat i d’humanitat. Ens assabentem que per al vaporetto de la línia 1 no podem prendre bitllet davant mateix de l’estació, perquè estan d’obres per a un pont que ha de dissenyar Calatrava. Hem de creuar el pont i, per carreronets, apleguem a l’anterior parada. L’amable vigilant d’un pàrquing, que no sé què collons feia allí, ens informa que cobren dalt del vaixell. Fem cas i, sorprenentment ens n’adonem que ens convertim en víctimes d’una d’una suposada “vaga a la italiana”. El viatge ens ix debades, ningú ens cobra, ni cobra a ningú dels qui pugen i abaixen a les distintes parades. Al·lucinats d’aquesta laxitud, tan contraposada a la rigidesa del ferrocarril, recorrem tot el Gran Canal i baixem a la Piazza de San Marco. Atibacada de persones, i de coloms.
Camegem i comencem a gaudir dels carrerets i carreronets, canals, rios i canalets, en eixir-nos de les vies principals. També hi ha olors, humitats –“i tenebrors”, que diria Vicent Andrés Estellés i la Maria del Mar Bonet–, que ens recorden els vells carrers del barri del Carme, a València. I mercats de fruita, i ponts...
Al final, un poc cansats i acalorats –se’ns han fet més de les tres!–, parem a un localet de “Pizzeria d’asporto”, “Mangia e Fuggi”, on compren els venecians. Baratíssim i agradable. I a la taula del costat se’ns asseu un personatge que ens saluda com un clown, exagerant un “Ciao!” que ens fa riure de bona gana. Per cert, en la conversa afirma que parla venecià i no italià. Curiositats dels parlants idiomàtics.
Tornem a la Ferrovia, a Mestre... Fins que entropessem amb el caos de les indicacions del trànsit: eixides a l’autopista que es perden pel camí, indicacions errònies... Sembla que no volem que ens en fugim. Finalment, ens en desfem de la madeixa i enfilem cap a Trieste, cap al nord. Ens desviem cap a Udine, experimentem les bondats del nou asfalt “antipioggia e drenante”, a la tempesteta que ens sorprén quasi de sobte.
I amunt, amunt, sembla que anem a xocar contra aquells murs verticals dels Alps Dinàrics, però el traçat sorteja tots els obstacles, excepte la calor, que es manté vall rere vall, túnel rere túnel, sobre els 23ºC. De sobte, una altra vegada, una pluja insistent, la foscor que ompli aquelles valls estretes cap a les set de la vesprada, ens fan encollir el cor. I la sensació augmenta quan comences a veure uns rètols en un idioma il·legible per a nosaltres com l’alemany. Hi ha qui diu en clau de broma que té por. Res de semblant a França i Itàlia, on els nostres coneixements del batxillerat encara ens serveixen amb els seus idiomes.
I la primera escena d’aquest brusc canvi d’impressions idiomàtiques té lloc a l’oficina on volem adquirir la “vignette” obligatòria per a circular per les autopistes austríaques. La nostra timidesa se’ns desfà en sentir l’italià de darrere nostre demanar decididament “un ticket per a l’autovia”. Així amb un parell.
Pocs quilòmetres ens queden, però l’oratge tan tancat ens crea inseguretat. Finalment, arribem a l’hotel d’aquesta ciutat balneària de la Caríntia austríaca, cruïlla de camins cap a Itàlia, Eslovènia i Alemanya. El seu topònim consta de dues paraules: la primera comença per W i la segona per V. Ho endevineu?
Aquesta serà la nostra llar duran set dies.
Ens n’anem corrent a sopar, que ací a les 9 de la nit tot està tancat.
Per cert, el wi-fi, de pagament i a quin preu!: 5 euros l’hora!
Decidim seguir la llista de llocs wi-fi frei que em vaig imprimir a casa, a vore si hi ha sort.
Aquesta nit tampoc actualitzaré el bloc Colata.Bona nit.