L’únic que destaquem del viatge, en el primer contacte amb les autopistes austríaques, és que estan en obres. Entre els trams de les obres, amb limitació a 60 o 80 quilòmetres per hora, els túnels, a 100 per hora, els radars, i d’altres subterfugis administratius -que ací la ciutadania respecta, no com a casa nostra- , podem dir que la teòrica velocitat de 130 quilòmetres per hora a l’autopista poques vegades l’hem poguda assolir.
Parlar d’aquesta ciutat que visitem és parlar de Mozart. Hi apleguem amb ruixats intermitents: ara plou, ara fa sol, ara plugim, el sol ens talba... Aconseguim aparcar quasi al centre, per Mirambel. I tot està a l’abast de la mà: amb una bona oficina de turisme, quatre explicacions i un plànol, podem recórrer la ciutat amb certa confiança, encara que una errada d’interpretació pot enviar-te dos quilòmetres més amunt o més avall.
La catedral, impressionant. I a l’eixir, si deixes l’almoina, et donen una estampeta en l’idioma que vulgues. Dels estatals se suposa.
Músics eslaus amb instruments eslaus interpretant obres sobretot –com no!- de Mozart. Tot ple de gom a gom, carrers amb riuades de gent. Vistes obligades a la casa nadiua del compositor, i a la casa on va viure amb la seua família. La visita es pot realitzar amb uns audífons, una espècie de telèfons que van contant-te coses de la vida i obra del geni, de la vida en família, mentre sona la seua música. Ben sovint canvien d’idioma o es desbaraten.
Pel carrers, xics i xiques amb instruments a l’esquena, gent que ix o entra de les acadèmies de música, o que parla de Música pel carrer.
Només un consell: visiteu-la amb temps, no com nosaltres.
Parlar d’aquesta ciutat que visitem és parlar de Mozart. Hi apleguem amb ruixats intermitents: ara plou, ara fa sol, ara plugim, el sol ens talba... Aconseguim aparcar quasi al centre, per Mirambel. I tot està a l’abast de la mà: amb una bona oficina de turisme, quatre explicacions i un plànol, podem recórrer la ciutat amb certa confiança, encara que una errada d’interpretació pot enviar-te dos quilòmetres més amunt o més avall.
La catedral, impressionant. I a l’eixir, si deixes l’almoina, et donen una estampeta en l’idioma que vulgues. Dels estatals se suposa.
Músics eslaus amb instruments eslaus interpretant obres sobretot –com no!- de Mozart. Tot ple de gom a gom, carrers amb riuades de gent. Vistes obligades a la casa nadiua del compositor, i a la casa on va viure amb la seua família. La visita es pot realitzar amb uns audífons, una espècie de telèfons que van contant-te coses de la vida i obra del geni, de la vida en família, mentre sona la seua música. Ben sovint canvien d’idioma o es desbaraten.
Pel carrers, xics i xiques amb instruments a l’esquena, gent que ix o entra de les acadèmies de música, o que parla de Música pel carrer.
Només un consell: visiteu-la amb temps, no com nosaltres.
1 comentari:
Fa uns anys vaig estar a Suïssa (i poguí fer una escapada a Àustria), de veritat allò sí que és Europa...
Publica un comentari a l'entrada