Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Josep Renau, imprescindible



Ja hem tingut l’oportunitat de visitar l’exposició “Josep Renau (1907-1982): Compromís i cultura”. Dividida en tres sales a la Nau, de la Universitat de València, i dos a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, s’hi recullen les obres essencials de l’ampla trajectòria del cartellista valencià.
Quina meravella aprofitar el passat diumenge, un dia assolellat, per fer a peu el recorregut per la vella València, presa per aqueix turisme familiar i civilitzat que gaudeix els diumenges dels museus, ben lluny dels sorollosos incívics que solen tindre-la per seua quasi tot l’any.
Només entrar al claustre de la Universitat, el mural “La marxa de la joventut cap al futur” (1974), que ocupa tot un costat del pati, impressiona, per la seua grandària, pels seus colors acrílics, ben vius, pels seus traços vigorosos... Ja quasi sense alé visualitzem el documental “Renau: art en guerra”, una bona introducció sintètica a la vida de l’artista, i que posa de manifest la influència que la guerra civil d’Espanya, i la posterior Segona Guerra Mundial, van tindre sobre la vida de Renau, i les seues concepcions socials, polítiques i culturals.
I després, per seguir l’ordre cronològic de la producció renauiana, enfilem cap al primer pis, on la sala Martínez Guerricabeitia ofereix els treballs centrats en “Temps de República” (1926-1931), i on la sala Thesaurus mostra la producció del 36 al 39, titulada “Espanya en guerra”. Finalment, en baixar a la planta baixa, la sala Estudi General mostra les obres enllestides a l’exili mexicà, obres desenvolupades entre 1939 i 1958. Abans d’eixir, al claustre podem contemplar la maqueta que la IIª República va construir per a l’Exposició Universal de Paris de 1937, on entre d’altres, s’hi va presentar el “Guernica” de Picasso.
Abans de marxar, no podem oblidar adquirir, només per 25 euros!,a la Tenda universitària el llibre editat per a l’ocasió, en una acurada edició, perquè a casa podreu continuar gaudint dels textos i de les pintures de l’artista valencià.
Finalment una breu passejada cap a l’Octubre CCC, on ens trobarem amb els fotomuntatges, cartells i quadres pintats a la seua estada a l’extinta República Democràtica Alemanya, de 1958 fins a la seua mort, en 1982.
Un repàs imprescindible a un valencià compromés, que va haver de marxar d’ací quan aquestes terres es convertiren en un erm.
A mi, a banda del traç dels seus cartells republicans, m’agrada especialment la seua sèrie “The American Way of Life”, uns fotomuntatges ben crítics amb l’imperialisme ianqui.
No deixeu de visitar-la, fins l’11 de novembre.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Article al Valencia Hui. ¿Què n'opines?

LA TENTACIÓN ESCLAVISTA

J. V. YAGO

Lo llaman avalancha, invasión, alud, oleada…; cualquier calificativo alarmante sirve para designar la presencia cada vez mayor de inmigrantes en el «primer» mundo. Y los medios de comunicación contribuyen a la inquietud social, cebándola con el goteo diario de los datos fríos e impersonales. Últimamente cargan las tintas en la profusión de trabajadores «ilegales» —extranjeros— que se instala en estos pagos, y el vecindario indígena protesta, se agita, receloso de lo que parece ser un capítulo nuevo, un aumento de intensidad en la marabunta de pobretones que le ocupa el espacio vital. Como si viniesen por capricho, por cambiar de aires o, simplemente, por hacer la puñeta.
Luego aparecen por ahí «zulos» donde algunos empresarios ocultan su cuadrilla particular de «simpapeles»; explotaciones agrícolas cuyo único «empleado» es el capataz; garitos en que se practica la economía sumergida con mano de obra fraudulenta…
Resulta que cierto sector de la ciudadanía, cierta porción de la masa popular que critica el «efecto llamada» provocado por la inepcia ministerial, aprovecha la coyuntura para mantener viva la inveterada costumbre de la esclavitud. Es la versión cobarde y rastrera de la picaresca nacional: más de uno cede a la tentación de conseguir una criada temerosa, calladita y a precio de risa; o un albañil sin la muy española propensión al escaqueo, que sólo invierte media hora en el almuerzo y que «pasa» del enlace sindical; o un «collidor» a quien poder escamotear la paga sin consecuencias.
Sí; para una parte —y no pequeña— del padrón ibérico la peor clase de inmigración es la que llega con el contrato bajo el brazo. Interesa más la carne de patera, el senegalés al que la Benemérita no ha truncado todavía el «sueño» de prosperidad, el marfileño que ha completado con «éxito» la travesía. Son más dóciles y más rentables.

Colata ha dit...

Tenint en compte que des que la Humanitat existeix les migracions han sigut el pa nostre de cada dia, i que tots els pobles, tots els grups humans venim d'aquells que un dia van canviar d'aires, quasi sempre per necessitat, no ens hauria d'estranyar que la gent vulga trobar una vida millor.
També la por a l'estrany, al nouvingut, ha sigut un fenomen ben estés. I del recel a una predisposició negativa, al rebuig, a la xenofòbia, hi ha un pas.
A mi, les migracions humanes en el món actual em provoquen sentiments encontrats: la necessitat d'acollir, que d'altres, de curta memòria, no volen recordar-se'n de quan nosaltres anàvem a Europa, perquè els Pirineus encara marcaven la frontera d'Àfrica.
El fenomen, actualment, ha assolit una dimensió real i mediàtica molt gran, preocupant, perquè els governs europeus actuen com si el tema no anara amb ells, quan altres són obertament reacis a ajudar als pobles que ells han explotat quan eren colònies seues, i ara, també, amb mercenaris i governs titelles.
Conseqüentment la resposta humana més directa ix de la mà dels ciutadans d'a peu, perquè els governs no estan donant la talla. I com totes les coses humanes, aflora la solidaritat amb els gestos impagables dels pescadors de Santa Pola, de les famílies de Tarifa, dels sindicats agraris que exigeixen la contractació legal dels jornalers i col·laboren en la millora de les seues condicions laborals i de vida.
Però dins de les persones també hi ha gent avariciosa, ja siguen empresaris negrers, que rebenten el mercat obligant a treballar a preus tirats.
Resulta curiós, i mostra la miopia que porta la incultura fomentada interessadament per alguns, que alguns treballadors d'ací se senten contraris a tota immigració, que en compte d'atacar el negrer ataquen al dèbil, a la víctima de qui se n'aprofita el negrer.
No dic que siga fàcil, però tots, autòctons i nouvinguts hem d'aprendre conjuntament, i el camí és llarg.

Per cert, Anònim, m'agradaria que aquesta finestra oberta que t'ofereix Colata per expressar-te l'aprofites per parlar sense por, però també sense anonimat. Gràcies.

Anònim ha dit...

Gràcies pel teu comentari. És molt interressant.

Anònim ha dit...

Gràcies pel teu comentari. És molt interessant.