La necessitat d’un Consell Valencià de l’Audiovisual

Lluís M. Segrelles

Per somniar que no quede, però arran d’uns fets que els darrers dies han tingut molt de ressò, no puc estar sense dir la meua.
M’estic referint als malaurats esdeveniments en què una xica russa, Svetlana de nom, ha sigut assassinada, presumptament, si voleu ser puristes jurídicament parlant, pel seu excompany, espanyol, encara que els mitjans això ho obvien. I tot això després d’haver passat per un plató de televisió dels que passen del cor al fetge i a la sang sense solució de continuïtat.
Han sorgit veus que, en tertúlies d’una emissora de la competència mediàtica, carregaven les tintes en com de dolent és “El diario de Patricia”, un programa com molts altres de cadenes públiques i privades, que en horari protegit suposadament per la infantesa, fan el mateix.
Després dels nefastos i aclaridors exemples d’aquella “Tómbola” que feia feredat a Canal 9, podem dir que televisions públiques i privades estan a hores d’ara igual d’enfangades. L’autoregulació de què presumeixen és una fal·làcia.
Poques veus moralment autoritzades hem pogut escoltar aquests dies: entre elles la de la presidenta de l’Observatori sobre la Violència Domèstica, Montserrat Comas, un poc ja ultrapassada per les xifres de víctimes d’enguany.
Una altra veu, per a mi amb major independència i major rigor ha sigut la de Victòria Camps, consellera que parlava en nom del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), admirable institució que funciona al Principat, amb independència efectiva del poder polític, i que vetla pel control i el correcte funcionament de l’audiovisual. A banda de promoure des del CAC estudis sobre els mass media, i aportar informació als usuaris, també han emés propostes, fins i tot sancionadores, contra aquelles pràctiques abusives que fan els mitjans de comunicació que patim, o abusos publicitaris, tot en defensa de l’usuari de la comunicació, i molt especialment amb la protecció dels infants com a objectiu de les seues iniciatives. Ho dic açò perquè només a Camps —Victòria, no malpenseu—, li he sentit clar i ras quines mesures calia prendre, com tancament de programes o rescissió de llicències si cal, perquè està vist que les empreses se’n riuen de la seua suposada autoregulació.
És clar que aquestes veus crítiques són arraconades, quan no silenciades, perquè les cadenes tenen uns interessos, sobretot econòmics, ben clars, no siga que la gent desperte i algú pense en tancar-los el quiosquet.
Ho dic açò perquè el CAC és un dels pocs organismes d’aquest estil (junt amb el de Navarra i el d’Andalusia) que funciona veritablement a l’estat espanyol, on no hi ha cap ens d’àmbit estatal. Que el poder sancionador reste encara a hores d’ara en mans de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions és una ironia que fa ben palés el nul interés d’alguns polítics per posar el cascavell al desgavell actual.
I al País Valencià?
Res, el desert més absolut.
La iniciativa de crear un Consell Valencià de l’Audiovisual dorm en el calaix de les propostes electorals d’algun partit d’esquerra i nacionalista, però no figura entre les prioritats de cap dels partits “majoritaris”.
A terres valencianes, mireu si un organisme independent així tindria feina fent un seguiment dels abusos de Canal 9, de les actuacions censores del govern valencià de Camps —Francisco, no us esglaieu— contra les emissions de TV3, o amb la partidista concessió d’emissores de Televisió Digital Terrestre a empreses de periodistes i negociants, “afins” i forasters, per supost.
Per això em resulta repugnant que alguns dels qui s’han oposat tan fermament a la creació d’un Consell Valencià de l’Audiovisual, ara facen cara de sants, i s’esgarren les vestes quan hi ha morts als platós de televisió.
I el més trist, morts evitables.