Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dilluns, 7 de gener de 2008

Comparativa burocràtica (2)



Justícia
Segurament l’administració de Justícia és la que ix pitjor parada, de bon tros. Lenta, farragosa, on continua vigent allò de “vuelva usted mañana”, on la tecnologia només s’ha convertit en una complicació més, perquè ni es dediquen suficients recursos ni personal que facen que gestions purament administratives, senzilles, siguen un mer tràmit. La sensació ha sigut que, en compte de ser tractats com ciutadans, érem serfs, a expenses de decisions organitzatives arbitràries. En compte de tropessar amb servidors de la ciutadania, érem els ciutadans indefensos i inferiors els qui demanàvem atenció.
No té cap lògica que hàgem de trigar una setmana en legalitzar el nostre fill, que ja començava a pensar que en compte d’haver nascut en aquest país d’una manera “normal”, el meu fill havia vingut en una pastera.
Primer, que si les vacances de Cap d’Any: tot tancat, tant al Jutjat de Pau com al Registre Civil corresponent.
Segon: al Registre Civil, situat a una localitat distinta, es donen cinquanta números, que comencen a repartir-se a les 9 del matí, i que s’acaben a la mitja hora escassa. Conseqüència, com que ningú t’informa d’aquest contratemps, al dia següent has de tornar, però a les 8 i mitja o abans. Així i tot, i l’espera a la intempèrie, amb un fred propi de l’hivern d’ací, només aconseguisc ésser el número 10. Això suposa que tarden una hora en atendre’m. Hi havia gent al meu costat que, per manca de papers o d’informació era el segon o tercer dia que hi acudien per donar d’alta l’infant.
Tercer: l’espera a uns bancs judicials, després d’haver agafat el tíckets (com els del supermercat) amb l’orde d’atenció, es fa sucosa. Una ullada ens fa veure la precarietat d’unes instal•lacions, a totes llums, obsoletes. Només dos funcionaris atenen amablement el personal, que no deixa de queixar-se: “açò només passa en esta ciutat”, “quin constipat he agafat”, “jo és el segon dia que vinc, per un paper”...
De sobte la normalitat de la cua s’altera: deixa de funcionar una impressora, el funcionari intenta canviar el tòner, però no n’hi ha mans. Al final, ompli les dades des del seu ordinador però s’ha de col•locar en el que usa el seu company per poder llançar la impressió. La gent ja es veu que ha fet el viatge debades. Poc a poc torna la normalitat.
Des del meu còmode número 10 observe la resta de les instal•lacions: els dos funcionaris, solitaris davant del perill, atenen des de darrere d’un taulell, que té una entrada lateral, per on veig que entren i ixen persones amb cares poc alegres, i que algunes ixen amb pitjor semblant. Quan veig un cartell manuscrit que indica la boca del llop, comprenc el motiu de tant de neguit: és el servei comú d’embargaments, de nom oficial i acròstic d’impossible memorització.
Continue la meua observació ocular, a mà dreta hi ha una porta: el Servei Mèdic Forense. Sort que no ha entrat ni ha eixit ningú almenys mentre jo he estat a la cua, pense.
Una vegada atesos, encara ens queden un parell de gestions, que, ai las!, són una signatura al jutge número tal, a un altre lloc (en el cas d’alguns, a un altre edifici), i finalment, si tot va bé i apleguem a temps, la de la secretària d’un altre jutjat. Jo tinc la sort d’acabar prompte.
La visita immediata al Jutjat de Pau municipal, és ràpida i permet aconseguir àgilment documents i llibre de família, imprescindible per continuar el periple burocràtic en d’altres administracions.