Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dijous, 3 de juliol de 2008

En descàrrec d’aquest blocaire i massa piloteig innecessari





És que se’n va un uns quants dies, que no pot atendre el manament sagrat del blocaire i hala! A la gent li pega per fer coses interessants!
És que no pareu, muntavernins i muntavernines. En pocs dies, que si centre no ja geogràfic, sinó de la literatura eròtica a la Vall, que si els infants de 3 anys enceten un preciós projecte plantant uns arbres que creixeran amb ells, i darrerament l’esclafit que somou el PSOE local i, de retruc, el pacte de progrés amb Compromís per Montaverner. De tot parlarem xino xano. Precisament aquest dies, tot enllestint el Dossier de premsa de Montaverner 2007 per al llibre de festes d’enguany, en capbussar-nos en l’hemeroteca ens n’adonem de com pot resultar de traïdora, o d’evidenciadora de fets de l’any passat, especialment si la comparem amb la realitat actual. Ja ho comprovareu en editar-lo, encara que ja us avise que de l’original al producte hi ha un retall d’espai evident, especialment en aquells esdeveniments del nostre voltant que ens afecten, però que no hi caben.

El primer esdeveniment que hi ha hagut a Montaverner, i del qual vull comentar-vos ací alguna cosa, ha sigut la celebració, per primera vegada en el poble, del lliurament dels Premis de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida, que han aplegat a la quinzena edició. Quinze anys sempre és una edat encara tendreta, però que ja evidencia si no la maduresa, almenys la pervivència, especialment quan en accedir el PP a la Mancomunitat, ningú no donava tres cèntims per la festa. Ens alegrem que s’haja superat l’impasse beatífic de legislatures passades.
En primer lloc cal dir que el protocol se’n va anar en orris tot just moure: anunciaven que tot començaria a les vuit, i quasi ho fa una hora més tard. Tot siga dit, i donen de pas l’enhorabona al de l’ocurrència, a una gala s’entra millor amb una cerveseta fresqueta o un granissat al cos, perquè en un dia tan calorós, i malgrat l’aire condicionat, que al final no donava l’abast, és d’agrair. També serveix per xarrar amb coneguts i amics. Hi pul•lulaven autors valldabaidins d’incògnit, que ja sé que els de la terra tenen vergonya de presentar-se amb nom i cognoms i ho solen fer amb pseudònim.
Pel que fa als assistents: molt de funcionari de la comarca, que s’apunten a tot, i les inevitables (inevitables?) capelletes polítiques de cada signe de què tan bona collita tenim a la Vall. Estaven tots els qui governen en els seus pobles, però pocs de l’oposició respectiva.
Pel que fa als periodistes: molta parafernàlia per després traure les fotos i els textos enviats de seguida per l’eficient gabinet de premsa. I del bocí mal farjat que van traure els de Canal 9, no en cultura (n’hi ha?) sinó en “A la fresca”, millor no parlar-ne.
Pel que fa a l’espectacle, valore sobretot la professionalitat de la Mamen Garcia, no exempta de crítiques, com la d’una coneguda que va eixir enutjada per l’elevat índex de cançons en castellà de l’espectacle. Mamen va estar bé quan, en veure el patracol que duia l’alcaldessa tuna, Belén Esteve, amb frase per pàgina, se li oferí per passar-li-les.
Això se’n diuen taules, ja ho crec. També la intervenció del marit de Mamen llegint amb ella un diàleg ad hoc, va resultar senzillament refrescant. I del grup d’Albert Sanz Trio, i la veu pletòrica de Mamen, i la seua capacitat d’improvisació, en directe, no cal dir res: chapeau! Tot ben senzill i ben amable.
I va aplegar l’hora dels discursos. Tal i com havia fet abans Belén Esteve, en prendre la paraula Filiberto Tortosa, van convertir allò en un piloteig innecessari: volien presentar-se com rivals polítics (no crec que ideològicament se’n vagen tant), mentre aquell “excel•lent persona”, “a qui m’unix una gran amistat”, etc. ho omplia tot. Un poc patètic tot plegat.
Em va incomodar la insistència de Tortosa i de Puchades en destacar que el premi “es feia en valencià”. Per als qui considerem que és un fet normal de dignitat l’ús de la llengua a tots els àmbits, el fet que ho remarquen en excés no fa més que regar la sospita del concepte que tenen de “reserva sioux”, d’un estatus de llengua minoritzada. Permeteu-me que dubte de la seua sinceritat, especialment quan dies després Puchades se’ns destapa al poble d’on és alcalde, a Benigànim, quan exigeix als constructors beniganins que presenten els projectes en castellà.
Quant al lliurament, em va cridar l’atenció l’absència del jurat a la foto finish, amb la guardonada, sobretot perquè ho havien anunciat als mitjans.
El millor de l’acte va ser un detall de Puchades precisament, en demanar l’aplaudiment per aqueixa formigueta que treballa a la Mancomunitat des dels seus inicis: Josep Talens. Estic segur que sense ell aquesta institució no haguera funcionat ni haguera sigut referència i anhel per a molts.
L’altre moment bo de veres va ser quan vaig tindre la possibilitat de parlar distesament amb la guanyadora, i estic segur que digna vencedora d’enguany, la catalana Josefina Llauradó. Pel que em va dir i pel que s’endevinava en els seus mots, “Les paraules”, l’obra presentada i guardonada promet ser una delícia, i promet presentar-nos la sensualitat des d’un punt de mira més aïnes femení. I això és una novetat important.
Felicitats, Josep! Felicitats Josefina!