Enyor

Parle d’aqueixa enyor que ens embolcalla, que de tan melosa ens atabala, que de tan somnolent ens emmetzina.
No tens el cap embotat, però no et cal. Et deixes dur, no et resisteixes, engronsat en braços d’un dolç Morfeu. Et deixes caure al jaç d’uns ravanells que no has plantat, tanques els ulls, et passes la mà pel front. No hi ha febre. No hi ha dolor. No hi ha patiment. Només vols ésser lluny, que el cos no et siga obstacle.
Alenes, acompasses el ritme de cada alenada al del cor. Foragites tot malson, que l’alenar suau no es convertisca en pantaix.
Acarones un record adolescent, qui sap si infantil. Tant s’hi val. D’un altre temps, quan érem feliços d’un manera ben distinta a la d’adults. Un temps en què els braons del pare el menaven a córrer pel bancal del Barranc. Per a tu només hi ha un Barranc al món: el de Mallols.
Ara, el camp erm voltat d’altres erms, d’un immens erm d’humanitat, continua essent la teua idea de l’abisme.
No hi ha raïms de Canaan que veremar, ni prunes blanques que mossegar.
Només la llum daurada del sol ponent et torna en braços de l’enyor. D’aqueixa enyor que mai no en té prou.
Alenes profundament. Com si fos l’última alenada d’un temps que saps que ja no hi és.
D’un temps que ja no pot ser.
D’un temps ençà...