Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dimarts, 17 de març de 2009

Un particular túnel del temps


No fa massa em vaig firar un aparell en què pots enregistrar arxius de so (MP3, WAV...), l’instal•les a l’encenedor del cotxe i, mitjançant ones hertzianes, aplega a la freqüència radiofònica que desitges i, ai làs!, ho escoltes pel teu aparell de música del vehicle. Fins ací la teoria. Perfecta.
Ahir el vaig col•locar i hui he fet l’experiment. Us he de dir que ha estat bastant decebedor, especialment perquè és tal la saturació d’emissores d’FM al dial que no hi ha cap lloc on poder escoltar nítidament les cançonetes que vaig gravar en MP3.
I ací és on entra en escena la màgia —si en fóra una miqueta supersticiós ja tenia miracle— de la tecnologia. La veu de l’Ovidi Motllor, entre xiuxiuejos i sorolls variats de fons, aconseguia capficar-me amb la seua esgarrada versió del “Coral romput” que l'insigne Vicent Andrés Estellés ens va llegar. Uns versos crus, durs, feréstecs,... humans. On la solitud, l’amor, el sexe i la mort, presents a l’escala, ameren les vides dels seus habitants.
Jo puc dir que vaig escoltar en directe quan l’Ovidi va dir els versos magistrals a la sala Escalante. De negre, tot de negre, amb la guitarra eloqüent del Toti Soler. D’això fa anys. Vint-i-vuit, potser. Jo encara estudiava, i aquell teatret, a dos camallades del pis on vivia entre setmana, al Portal de Valldigna, em va obrir molt els ulls: músiques, teatres, mítings... tot en ebullició. València i el món passaren pel costat de casa.
I aplegue al túnel de l’Olleria, i sent, més clar que mai, sense interferències, els darrers versos de la Part III:

(...)
Veig els nínxols, els nínxols
encara buits, encara sense morts, i ja vells,
quan vaig al cementeri. I de sobte, al despatx,
aquesta nit em sé dins d'un nínxol d'aquells,
i m'entren unes ganes horribles de plorar,
i tots dormen, i és just que tots dormen, ho sé,
i açò no és ningun nínxol, açò és el meu despatx.
I em sent, sense taüt, ajagut en un nínxol,
encara viu, ho sé, i no puc evitar-ho. (...)


Dins del ventre de la Nostra Terra Mare, se’m remouen les entranyes.

I en eixir a la llum de la Vall, apagats els rums-rums i xiuxiuejos, la veu clara de l’Ovidi esclata de fe, em fa esclatar de joia, amb el seu “M’aclame a tu” , amb lletra d’Estellés, també el poeta de la vida:

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il•limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il•luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il•limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il•luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

1 comentari:

Valldalbaidí ha dit...

Deu ser que, com a la nostra Vall, no hi ha lloc al món!!!!