Colata és aquell lloc on tornem cada any, en Montaverner, al bell mig de la Vall d'Albaida.
Però aquesta Colata virtual, aquest bloc, vol ser una visió de les coses des d'un altre punt de mira: perifèric, personal i escèptic.
Avant! Esteu convidats.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Desigualtat de gèneres



Quan un infant de menys de dos anys se n’adona que hi ha diferències, i de vegades abismals, entre els éssers humans de sexe masculí i els de sexe femení, és que la cosa és més profunda del que hi ha en aparença. I no us dic res quan a més ho reflecteix en el seu tendre llenguatge.
Aprenent com està a confegir maldestrament els sons i vocables del nostre idioma, malgrat l’evident esforç del menut, el resultat ens deixa sovint espaterrats.
Us presente l’escena: damunt del carro d’un supermercat, el meu menut, Guillem, comença a assenyalar amb l’índex toooooots els productes, toooots els cartells i toooootes les lletres i xifres dels prestatges. Balbuceja mots, uns entenedors, d’altres del seu univers lingüístic, sense traducció possible fins ara. I xarra pels colzes. A ell li cau la baveta de tant com obri i tanca la boqueta. A nosaltres ens cau la bava.
De sobte el cartell publicitari d’un model masculí se’ns planta enlairat enmig del corredor. El Guillemet llança decidit el seu assenyalador i exclama, satisfet i segur: “nhome”, que vol ser la seua versió d’”un home”. Pare i mare, enorgullits, li ho repetim ben pronunciat, i ell s’extasia indicant a tort i a dret i xarrant sense aturador.
Canviem, però, de passadís i al davant una xica ben jove, de cartó, ens somriu des de l’expositor. I Guillem, clarivident, li espolsa: “gnoma” o “noma”, vés per on. I ens ho repeteix fins que l’efígie desapareix al darrere nostre. I reprén la cançoneta, perquè li posa música i tot, en oir per la megafonia una veu femenina que anuncia no-sé-què. “Gnoma”, que quede clar.
Aquest és el dia en què encara no hem aconseguit fer-li dir “dona”.