Quan un infant de menys de dos anys se n’adona que hi ha diferències, i de vegades abismals, entre els éssers humans de sexe masculí i els de sexe femení, és que la cosa és més profunda del que hi ha en aparença. I no us dic res quan a més ho reflecteix en el seu tendre llenguatge.
Aprenent com està a confegir maldestrament els sons i vocables del nostre idioma, malgrat l’evident esforç del menut, el resultat ens deixa sovint espaterrats.
Us presente l’escena: damunt del carro d’un supermercat, el meu menut, Guillem, comença a assenyalar amb l’índex toooooots els productes, toooots els cartells i toooootes les lletres i xifres dels prestatges. Balbuceja mots, uns entenedors, d’altres del seu univers lingüístic, sense traducció possible fins ara. I xarra pels colzes. A ell li cau la baveta de tant com obri i tanca la boqueta. A nosaltres ens cau la bava.
De sobte el cartell publicitari d’un model masculí se’ns planta enlairat enmig del corredor. El Guillemet llança decidit el seu assenyalador i exclama, satisfet i segur: “nhome”, que vol ser la seua versió d’”un home”. Pare i mare, enorgullits, li ho repetim ben pronunciat, i ell s’extasia indicant a tort i a dret i xarrant sense aturador.
Canviem, però, de passadís i al davant una xica ben jove, de cartó, ens somriu des de l’expositor. I Guillem, clarivident, li espolsa: “gnoma” o “noma”, vés per on. I ens ho repeteix fins que l’efígie desapareix al darrere nostre. I reprén la cançoneta, perquè li posa música i tot, en oir per la megafonia una veu femenina que anuncia no-sé-què. “Gnoma”, que quede clar.
Aquest és el dia en què encara no hem aconseguit fer-li dir “dona”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada