En descàrrec d’aquest blocaire i massa piloteig innecessari

És que se’n va un uns quants dies, que no pot atendre el manament sagrat del blocaire i hala! A la gent li pega per fer coses interessants!
És que no pareu, muntavernins i muntavernines. En pocs dies, que si centre no ja geogràfic, sinó de la literatura eròtica a la Vall, que si els infants de 3 anys enceten un preciós projecte plantant uns arbres que creixeran amb ells, i darrerament l’esclafit que somou el PSOE local i, de retruc, el pacte de progrés amb Compromís per Montaverner. De tot parlarem xino xano. Precisament aquest dies, tot enllestint el Dossier de premsa de Montaverner 2007 per al llibre de festes d’enguany, en capbussar-nos en l’hemeroteca ens n’adonem de com pot resultar de traïdora, o d’evidenciadora de fets de l’any passat, especialment si la comparem amb la realitat actual. Ja ho comprovareu en editar-lo, encara que ja us avise que de l’original al producte hi ha un retall d’espai evident, especialment en aquells esdeveniments del nostre voltant que ens afecten, però que no hi caben.

El primer esdeveniment que hi ha hagut a Montaverner, i del qual vull comentar-vos ací alguna cosa, ha sigut la celebració, per primera vegada en el poble, del lliurament dels Premis de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida, que han aplegat a la quinzena edició. Quinze anys sempre és una edat encara tendreta, però que ja evidencia si no la maduresa, almenys la pervivència, especialment quan en accedir el PP a la Mancomunitat, ningú no donava tres cèntims per la festa. Ens alegrem que s’haja superat l’impasse beatífic de legislatures passades.
En primer lloc cal dir que el protocol se’n va anar en orris tot just moure: anunciaven que tot començaria a les vuit, i quasi ho fa una hora més tard. Tot siga dit, i donen de pas l’enhorabona al de l’ocurrència, a una gala s’entra millor amb una cerveseta fresqueta o un granissat al cos, perquè en un dia tan calorós, i malgrat l’aire condicionat, que al final no donava l’abast, és d’agrair. També serveix per xarrar amb coneguts i amics. Hi pul•lulaven autors valldabaidins d’incògnit, que ja sé que els de la terra tenen vergonya de presentar-se amb nom i cognoms i ho solen fer amb pseudònim.
Pel que fa als assistents: molt de funcionari de la comarca, que s’apunten a tot, i les inevitables (inevitables?) capelletes polítiques de cada signe de què tan bona collita tenim a la Vall. Estaven tots els qui governen en els seus pobles, però pocs de l’oposició respectiva.
Pel que fa als periodistes: molta parafernàlia per després traure les fotos i els textos enviats de seguida per l’eficient gabinet de premsa. I del bocí mal farjat que van traure els de Canal 9, no en cultura (n’hi ha?) sinó en “A la fresca”, millor no parlar-ne.
Pel que fa a l’espectacle, valore sobretot la professionalitat de la Mamen Garcia, no exempta de crítiques, com la d’una coneguda que va eixir enutjada per l’elevat índex de cançons en castellà de l’espectacle. Mamen va estar bé quan, en veure el patracol que duia l’alcaldessa tuna, Belén Esteve, amb frase per pàgina, se li oferí per passar-li-les.
Això se’n diuen taules, ja ho crec. També la intervenció del marit de Mamen llegint amb ella un diàleg ad hoc, va resultar senzillament refrescant. I del grup d’Albert Sanz Trio, i la veu pletòrica de Mamen, i la seua capacitat d’improvisació, en directe, no cal dir res: chapeau! Tot ben senzill i ben amable.
I va aplegar l’hora dels discursos. Tal i com havia fet abans Belén Esteve, en prendre la paraula Filiberto Tortosa, van convertir allò en un piloteig innecessari: volien presentar-se com rivals polítics (no crec que ideològicament se’n vagen tant), mentre aquell “excel•lent persona”, “a qui m’unix una gran amistat”, etc. ho omplia tot. Un poc patètic tot plegat.
Em va incomodar la insistència de Tortosa i de Puchades en destacar que el premi “es feia en valencià”. Per als qui considerem que és un fet normal de dignitat l’ús de la llengua a tots els àmbits, el fet que ho remarquen en excés no fa més que regar la sospita del concepte que tenen de “reserva sioux”, d’un estatus de llengua minoritzada. Permeteu-me que dubte de la seua sinceritat, especialment quan dies després Puchades se’ns destapa al poble d’on és alcalde, a Benigànim, quan exigeix als constructors beniganins que presenten els projectes en castellà.
Quant al lliurament, em va cridar l’atenció l’absència del jurat a la foto finish, amb la guardonada, sobretot perquè ho havien anunciat als mitjans.
El millor de l’acte va ser un detall de Puchades precisament, en demanar l’aplaudiment per aqueixa formigueta que treballa a la Mancomunitat des dels seus inicis: Josep Talens. Estic segur que sense ell aquesta institució no haguera funcionat ni haguera sigut referència i anhel per a molts.
L’altre moment bo de veres va ser quan vaig tindre la possibilitat de parlar distesament amb la guanyadora, i estic segur que digna vencedora d’enguany, la catalana Josefina Llauradó. Pel que em va dir i pel que s’endevinava en els seus mots, “Les paraules”, l’obra presentada i guardonada promet ser una delícia, i promet presentar-nos la sensualitat des d’un punt de mira més aïnes femení. I això és una novetat important.
Felicitats, Josep! Felicitats Josefina!

Hospitalet i comarcalització a la Vall

El tema del publicitat (i el que ens queda!) futur nou hospital d’Ontinyent, del qual ja hi ha plànol, dóna per a molt.
Sé que ja fa mesos estem en campanya electoral, i que tot és susceptible d’ésser utilitzat i/o tergiversat, però vull que quede clar que parlaré, evidentment, a títol personal i les meues reflexions només vull encarar-les a determinats fets i puntualitzacions que com a ciutadà valldalbaidí em criden l’atenció. I m’indignen.
La primera cosa que vull remarcar és l’absurda divisió de la nostra benvolguda Vall d’Albaida en bocins fets a conveniència dels interessos particulars de les distintes administracions, o dels qui són els seus gestors ocasionals. M’explique: la nostra comarca, que reuneix condicions geogràfiques, econòmiques, humanes i culturals específiques, i que compta amb un sentiment comarcalista evident (mireu sinó els innombrables aplecs, Diades, campionats d’àmbit valldalbaidí) que han sorgit per voluntat popular, i que alguna institució, o millor dit algun gestor sense el qual seria impossible, ha mantingut, no compta amb una translació real a d’altres àmbits, ja siguen polítics o administractius.
Només les associacions sorgides de la voluntat de la gent d’ací, com l’IEVA o les bandes de música, amb totes les seues limitacions i entrebancs amb què se solen trobar donen la talla.
A la Vall hem tingut un hàndicap secular: la nostra llunyania als centres de poder —ja siguen provincials, autonòmics o estatals—, coadjuvat per les deficients vies de comunicació intracomarcals i de cara a fora. No ha sigut menor l’escàs pes dels nostres representants polítics, tant en èpoques democràtiques com dictatorials, que ni han pintat ni pinten fava, malgrat el que ens volen vendre els seus aparells de propaganda. I ací no faig distincions entre colors polítics: només heu de veure quants dels nascuts a la Vall han accedit a llocs de poder o de decisió, i que l’exercici de la seua tasca s’haja vist reflectida en accions concretes que ens hagen beneficiat.
Després tenim que el component ideològic ha primat sobre el sentiment de comarca. Resulta ben significatiu que en determinats temes primen els interessos localistes, de curta mira i insolidaris la major part de les vegades, o els designis indiscutits dels qui els “manen”, dels seus mandamassos de partit. I l’assumpte dels residus n’és un exemple encara no solucionat.
I així ens va: si organismes com la Mancomunitat, que han de ser un clam exigint drets i recursos per a la ciutadania que els ha votat, no s’ho creuen, no planten cara als designis arbitraris dels seus correligionaris, com s’ho han de creure les administracions autonòmiques, per exemple? Se’ns en riuen en la cara i damunt volen que posem el llit, com sol dir-se. I que els donem les gràcies.
Administrativament resulta incomprensible que en l’àmbit educatiu hi haja inspectors que només tenen un poble d’ací, un de la comarca veïna i tres de la ciutat. I que no hi haja cap organisme que centralitze les queixes, que sistematitze el funcionament a la Vall. Només el Centre de Professors contempla dins del seu àmbit d’actuació integrament la Vall d’Albaida, i el que va costar que així fóra!
Resulta inversemblant que tanque l’Administració de l’Agència Tributària a Ontinyent, quan només la capital de la Vall gestiona més recursos que la província d’Albacete, per exemple. Pregunteu-vos quina ciutat propera se’n beneficia, igual que en la distribució de les seus de Jutjats, i segurament podreu començar a estirar el fil de la madeixa que us faça vore on funciona un “lobby” que agrana cap aquella casa.
I en la Sanitat, si el PP es creguera la comarca, haguera plantejat un hospital en condicions, equiparable al de Llíria, per exemple, i al qual puguen aplegar ràpidament tots els usuaris de la Vall, perquè ara amb el desastre de transport, obliguen i continuaran obligant als ciutadans i acompanyants a desplaçar-se en vehicles particulars a Xàtiva, que ja té prou hinterland al voltant.
Si els diners públics i de les nostres butxaques particulars que ens costen les “sàvies” decisions dels nostres polítics, les hagueren de pagar de la seua butxaca, potser es pensarien una miqueta el que decideixen.
Evident, que no ens demanen l’aplaudiment, mentre vulguen que els valldalbaidins i les valldalbaidines continuem menjant per mig queixal. O cagant per mitja galta, com solem dir les bròfegues gents d’aquesta contrada, que tant s’hi val.