Passa la neu de llarg, però es queda el fred

Res, que no qualla.
Mireu quina estampa més bonica té Montaverner amb el Benicadell nevat a caramull. Això va ser el passat 14 de desembre.
I sembla que torna neu i fred. Abrigueu-vos.

Plou i plou

Enguany l’estiu s’ha allargat, però això no compta quan comença la tardor, la primavera d’estiu com deien els nostres pares.
Ha sigut entrar en la nova estació oficialment, i començar a ploure.
Ací teniu un albumet fet amb fotos meues del 23 de setembre, a l’inici de les pluges torrencials, i unes quantes més cedides molt amablement per Raquel Mompó Salmeron, a qui hem d’agrair la seua col•laboració, on podem visualitzar l’estat dels nostres rius en ple temporal, el dia 29.
Si en teniu més, i teniu a bé col•laborar, podem afegir-les a l’àlbum del bloc Colata.

Fred de calent

L’aparent contradicció de l’expressió popular no li lleva ferro a la cosa: fa un fred que pela! Que l’expressió “de valent” els valldalbaidins l’hàgem transformada en “de calent” en l’ús quotidià té la seua gràcia. O a mi m’ho sembla.
És voler-vos dir que ha fet falta que el fred d’aquest hivern m’haja pegat a la cara perquè se’m remoguen alguns records de l’hivern del Montaverner de la meua infantesa, de l’adolescència, de la joventut... D’aquell dels prunyons a les articulacions, d’anar en cama crua fins a certa edat.
Dissabte a poqueta nit, el futbol en la tele era sagrat i els jóvens ens reuníem Ca la Clavilla. Sí, l’històric casinet de distintes ideologies, testimoni directe a la Plaça —la Plaça Major, ja m’enteneu— dels esdeveniments de tot el poble: dels mítings, de les revoltes, de les festes, de les noces, dels batejos... dels soterrars.
Ara, per als qui no l’hàgeu conegut amb aqueixa funció, és la seu dels Taverners, la filà més joveneta de casa nostra.
Eren temps de futbol en blanc i negre, de poca beguda i gens variada i molt de cacau i tramús, de butxaques curtes i de cabells cada vegada més llargs. De llums escasses i mal repartides pels carrers.
I era temps d’aquelles delicioses —o així ens semblaven aleshores— faves bollides que el Tio Pep “el de la Clavilla” ens oferia com qui no vol. Els qui el vau conéixer com era d’especial en el seu tracte amb la clientela, m’entendreu perfectament. La foto més antiga que tinc a la mà d’aquest casino és aquesta de l’ambaixada dels moros i cristians de l’any 2000. Darrere dels protagonistes, ja tancat, d’escenari mut.
També hi havia el Casino Vell, als Quatre Cantons, que va passar per distintes mans, fins que els pocs guanys i els lloguers cada vegada més alts els ofegaren.
També estava el Casino d’Ester.
I el càlid Royal Cinema, en sessions de dissabte per la nit i diumenge de vesprada, ens omplia el cap amb cabòries, o ens deixava desfogar-nos amb aquelles pel•lícules en Cinemascope. A crits des del galliner, quan érem més xicotets, o fent manetes quan anàvem creixent i el cinema ens oferia aquella Maria José Cantudo i el seu nu fugisser en La trastienda, o aquelles astracanades de l’època del “destape”...
Era temps de molt de fred —o així ho recorde jo, i no sóc tan major—, perquè a les festes de setembre, sempre del 7 al 10, per la nit calia dur caçadoreta o jersei al ball, que el fred s’”apegava”.
Després van aparéixer la Gamba i la Llar dels Jubilats i, per als més jovenets, la Tasca i el Pub, el de Poldo. El centre social del poble ja s’estava desplaçant cap al Carrer Nou. I també la piscina, el Renfort, el Zzebra, els Tunos, el Kaos, la Sénia, o els bars del polígon la Cava o a la vora de la novíssima CV-60... però aquests ja són d’hiverns més suaus, i encara no m’evoquen records.
Mireu quin post més melangiós m’ha eixit. I tot pel vent fred i enyoradís.
He alenat profundament, fins notar la gelor com baixava de les narius als pulmons, i m’he posat a escriure.

Més fotos d'arbres caiguts

La ponentada s'ha encebat en l'arbrat, i molt especialment en els pins. Mireu el desastre que ha fet a l'encreuament de la N-340 cap a Benigànim, i tres fotos dels pins esgarrats i caiguts a les cases de l'antiga fàbrica de Trovador.

Vent de ponent

No hem acabat d’eixir del fred i el gel, i l’oratge no ens deixa surar. Ara és el vent, una potentada històrica que ha dut la desgràcia a molts indrets, però que, per sort, a Montaverner no ens va deixar sense electricitat, perquè més d’una veïna d’Alfarrasí va haver d’”assear-se” a Montaverner.
De tota manera, especialment l’obra novella, com és al polígon industrial, se n’ha ressentit. Construir massa llocs vadívols, amb materials més lleugers, també té els seus inconvenients. Per sort no hi ha hagut desgràcies, perquè mentre es puga apanyar amb diners…
La foto de la paret solsida correspon a l’empresa Colltaver, al p.i. ‘La Cava’.
A Bellús ho han tingut pitjor: els xiquets sense escola perquè els pins han rebentat els barracons en què rebien classe per les obres de la nova escola. Sort que era cap de setmana.

Ah, per cert, gràcies per les mostres de suport per les meues baquinades.

Molt de fred, prou de gel i poca neu

Així podríem resumir els darrers esdeveniments meteorològics que han afectat Montaverner. Des del dimecres 7 de gener el fred ha sigut intensíssim, i no només per les nits i per les matinades, sinó al ple del dia, especialment quan el sol no lluïa. El fi mull-mull es convertia per moments en volàtils volvetes de neu.
La matinada del dijous 8 de gener la gelada ha sigut colossal. De fet, ha emblanquinat més que la nevada que va tindre lloc la matinada següent, el divendres 9. La neu només ha quedat en algunes margenades en fer-se de dia, en les plaques solars de les teulades del polígon, i de manera molt minsa a la mitja taronja de l’església, i poc més. Cap complicació hi ha hagut en camins i carreteres.
D’aquesta gelada i de la lleu nevada, ací us he penjat algunes imatges. Veureu que també n’hi he inclòs alguna d’Alfarrasí, perquè us en feu una idea millor.
A pocs quilòmetres, com ara a Benigànim, la Pobla del Duc, Llutxent o Benicolet la neu ha tingut una major presència.
Avisen que aquest cap de setmana pot ser també complicat. En tot cas us he posat, i des de fa uns dies encapçalant la columna de la dreta, per si ho necessiteu, alguns links amb informació actualitzada de l’oratge.
De res.

Anècdotes viàries vàries

Una per una, cap de les dues dóna per a molta substància periodística, però com que tinc fotos que ho proven, almenys, doncs, caldrà fer-ho públic. Si en el primer dels casos, la qüestió ha estat solucionada diligentment, perquè comportava un evident perill, en el segon, la solució potser costarà una miqueta més, amb les evident molèsties per al veïnat.
Encara que ho veureu ben a les clares a les imatges, una xicoteta explicació, a tall de peu de foto, us servirà per contextualitzar cada cas.
Dimecres 10 de desembre, a les sis de la vesprada passades, ja de nit, ja fa hores que bufa una ventada freda que no deixa estaca en paret i que no convida precisament a eixir de casa. Els llums del cotxe deixen entreveure pocs metres més avant, a una zona fosca, enfront de l’Escoleta Infantil, una pesada porta metàl•lica que ha caigut enmig del carrer. Arrancada de les frontisses, ha romput el marc, ha vençut i ha caigut a plom al terra. L’estat de l’altra ventalla també és lamentable, però s’hi manté a dures penes. No tinc notícia que cap dels jovençols que baixen i pugen sovint a la babalà amb les motos hi haja pegat cap bac. A l’endemà, la porta apareix llançada a l’entrada d’aquell solar ple de màquines obsoletes i ferralles, i obert al món.
L’altra foto ja fa dies que podria haver-vos-la passat, però ho faig hui dijous, quan el clot que ahir va aparéixer reblit d’arena, i que a hores d’ara ja aplega als quatre dits de fondària, comença a fer-se perillós per a rodes, càrters i amortidors dels vehicles. I per a vianants despistats, que ben bé poden pegar un giró de peu o fer una baquinada. Si es tractara d’un carrer necessitat de manteniment… però açò ocorre en totes les tapadores de clavegueram acabadetes de posar des d’aquest estiu, en el tram que va des de l’encreuament dels carrers Nou i d’Alacant, fins els Quatre Cantons i l’asfaltat que va cap al Camí de Gandia i de Colata.
Ara cal que bé l’empresa que va fer l’obra, o el servei municipal d’obres, posen remei abans que no hi haja cap desgràcia.
Com veieu, només són un parell d’informacions de servei públic. I mireu per on xafeu.

Primavera d'hivern al poble

Ací també plou i cauen les fulles.