Etiquetatge a Colata

Com podreu comprovar, he estat refent un poc el bloc Colata.
Per tal de fer-lo un poc més funcional, he estat etiquetant tots els posts editats en aquest lloc.
He tractat de ser exhaustiu i així facilitar-vos la recerca amb les vostres preferències.
Ara podreu clicar a les etiquetes de la columna de l'esquerra per si voleu assabentar-vos dels principals temes apareguts al llarg d'aquesxts anys de funcionament a Internet.
A partir d'ara totes les entrades aniran etiquetades, facilitant-vos així la tasca de localització.
Que gaudiu de la nova configuració, que espere que us resulte més atractiva.

Carles Pastor: Que sempre torna

Llàstima de país amb líders mentiders,
amb fanàtics botxins que dominen les trones,
que ignoren els seus savis o els volen fer callar...

Així comença una de les cançons amb què ens va delitar el nostre cantautor Carles Pastor el passat divendres en la presentació de la candidatura de Compromís X Montaverner. La lletra pertany al poema "Que sempre torna", del poemari "Solatge", escrit per Jaume Pérez Montaner.
L'altre tema va ser "El poble perdut", que li'l podeu escoltar al Myspace.
I mireu quina portada més impressionant, perquè n'hi ha versions multicolors i cada CD d'Els ulls de Bob és únic:

Publicat a bloc Colata el 9 de maig de 2011.

Maneres d'acabar l'any

Animals de costums i celebracions com som, els humans ens aboquem a celebracions numèriques i n'hi ha qui no sap fer-ho d'una altra manera.
Permeteu-me que, lluny de repetir els refregits Bon Nadal i Feliç Any Nou, me'n recorde d'aquelles persones que ara per ara ho estan passant malament. Ben sovint, sense ser-ne responsables. I no m'estic referint només als qui la vida maltracta a hores d'ara en la seua vida i butxaca pels fets dels avars i dels irresponsables.
Deixeu-me que pose el focus en un esdeveniment que hui he presenciat, una escena que m'ha esborronat, i que m'ha colpit perquè m'ha posat davant dels nassos, una vegada més!, la subtil línia de separació entre la sort i la malastrugança, entre la felicitat i la desgràcia, entre la vida i la mort.
Crec que el fet no ha arribat a l'extrem de ser irreparable, però, quan de sobte et trobes un muntó de gent al carrer arraïmats al voltant d'una ambulància, et puja l'adrenalina i res de bo t'esperes ja. En acostar-me he vist estesa a terra una veïna, d'eixes persones que coneixes com afable, que endevines bondadosa fins i tot. A la vorera, inert, no sé si inconscient, amb una cama immobilitzada, al costat d'un fanal d'aqueixos de foneria pesant, un fanal tallat de soca-rel. Una germana bessona i algun altre familiar, la sogra, no sé qui més, apesarades al voltant, sense poder dir res. No he vist el marit, però tampoc els fills.
Vés a saber si és cert, però la rotllana deia que un cotxe havia colpejat el fanal en eixir de l'aparcament, i que l'havia seccionat i fet caure, per un lloc on hem passat i passarem mil vegades...
Supose que ja aplegarà l'hora de les responsabilitats a l'ajuntament, a qui sap qui. La qüestió és que aquesta nit n'hi haurà una altra casa del veïnat on no tindran motius per a cap festa.
Vaja el nostre record per a ells.
I que, com a tants, el nou 2013 ens torne allò que el 2012 ens ha furtat: drets, il·lusió, diners o, almenys, salut.
Els pobres ens conformem amb la salut.

Dur, però una altra visió sobre el desastre: Tepper i Hugh

I que conste que no ho compartisc tot, però com que és una visió que la resta de mitjans ens amaguen sistemàticament, s'ho val escoltar-los.
El contrast entre la fredor ("flegma" britànica?) del Tepper i com el Jaume Barberà s'encén d'indignació, perquè està com en la nostra pell, és indescriptible.
S'ho val.

De palmeres i morruts

Contemplava amb melangia aquell tronc ressec, amb les palmes desmaiades, com si un esclafit interior les hagués socarrimat. Podrit per dins, projectava la tristor d’una planta de què els valencians n’hem parlat tendrament, de la qual n’hem assaborit els dolços dàtils i tastat en carn pròpia les fiçonades de les seues punxegoses fulles. Un arbre, amb les palmes del qual, quan érem ingenus i podíem creure, celebràvem aquells Diumenges de Rams de llum encegadora.
Ara, la plaga bíblica vinguda amb l’allau de palmeres dutes per al desficaci urbanístic que ens ofega, duu un nom agosarat, impropi d’un insecte tan destructor: morrut li diuen, de cognom roig.
Cavil•lava sobre l’extinció de les nostres palmeres canàries, quan m’ha caigut a les mans una ressenya periodística sobre la biografia que Josep Piera acaba de fer sobre Teodor Llorente, i que es va endur el premi d’Assaig a la darrera edició dels Premis d’Alzira: El somni d’una pàtria de paraules. Em quede amb ganes de fer-me amb ella a la propera Fira del Llibre.
Com de complicat és el cabet, i com ens funcionen les neurones, i de quina manera tan meravellosa m’ha vingut al cap el primer text en valencià que em va caure a les mans de què tinc memòria. Deixeu-me que us en faça cinc cèntims d’aquesta vivència personal.
Corrien els anys escolars de l’escola tardofranquista al Col•legi Públic de Montaverner, que encara no tenia nom de persona, i com a conseqüència de la Llei educativa de 1970, els xiquets com jo ens vam convertir en els conillets d’índies d’aquella EGB, i posteriorment del BUP, els que deixàrem l’enciclopèdia única i que començàrem a treballar per fitxes i llibres de text amb nous continguts, més adaptats al món contemporani. Crec que jo cursava vuité d’EGB, i a l’últim tema de Llengua, aquell on mai arribàvem, hi havia exemples de les altres llengües de l’estat espanyol. Recorde que de la nostra llengua hi havia dos poemes com exemple: La vaca cega, de Joan Maragall, i Vora el Barranc dels Algadins, de Teodor Llorente.
Hauran passat una trentena llarga d’anys, i no fa falta escorcollar massa perquè, encara que us puga semblar mentida, encara retinc el poema del patriarca valencià a la memòria. Mireu si em va resultar significatiu, que ha transcendit a la memòria a llarg termini.
Després he sabut que els Algadins es troben a Alginet (la Ribera Alta), que Llorente hi va gaudir. Però l’important és que segle i mig després, un poeta continua enamorant-nos de la nostra terra, de les palmeres, encara que morruts i polítics corruptes i malbaratadors ens ho vulguen arrabassar.
I quan escolte versions com la de Paco Muñoz, amb música de Partaka, encara m’esborrone.

Jordi Bosch ens parla de l'estat del malestar

En aquests temps convulsos, on les decisions dels polítiqueus ens fan feredat, necessitem veus clares i independents que ens mostren anàlisis aclaridores, i que no es queden en una disecció del que ha passat per culpa del neoliberalisme (capitalisme salvatge, vaja), sinó que ens donen a conéixer eixides possibles per eixir d'aquesta "estafa", que els mitjans tradicionals i els polítics agenollats als "mercats" s'entesten en repetir-nos que és "crisi".
Agafeu-vos-ho tranquil·lament, i a gaudir d'aquest programa ("Singulars", conduït pel Jaume Barberà) que la dreta pepera ens impedeix veure-la amb llibertat al País Valencià, perquè es veu al Canal 33. Ja em direu.

D'alternatives, n'hi ha

Per als apòstols de la infalibilitat "del mercats", ací us presente un exemple d'algunes alternatives. Em referisc al llibre de Vicenç Navarro i altres, que davant la censura del món editorial, l'han posat a disposició de la gent, editat per sequitur/Attac.
Ara el podeu llegir gratuïtament clicant ací.
També en teniu una interessant reflexió, que jo us aconselle llegir abans que el llibre, al web de l'organització Attac.

El desastre a què ens condueix el FMI, la dreta i els seus sequaços

Com a mostra de la censura ("omertà" o llei del silenci) que han imposat els mitjans de comunicació a les queixes i reivindicacions de la gent, ací teniu l'acció que uns mestres grecs han dut a terme per tal que la seua veu en defensa de l'escola pública arribe al poble ("públic" diuen els mitjans de desinformació). No us sona certa semblança amb el que du fent Canal 9 des de fa anys?

Sóc mestre

Ser mestre, com i per què

Sense adjectius pejoratius

No n'hi ha paraules (Ací podeu posar tots els exabruptes que aquests "gestors" que ens governen (?) us suggerisquen, que de segur que us quedeu curts).
Ja l'han feta: on deien roig ara regna el negre més fosc, però sempre paguem amb la nostra butxaca.
De sobte tinc la impressió de tornar a aquells anys on els records infantils de la Nit de Reis eren en blanc i negre.
Que el nostre treball d'anys aquesta gentola la reballe per terra, perquè hagen balafiat tots els nostres diners, no ho consentirem.
Ah, i per cert, ja no torneu a dir la imbecil·litat aquella que la culpa és de ZP. Això val per als vostres eslògans, però no per a la gent que ja no ens xuplem el dit.
Vaja Nit de Reis!

Por, fi i inici

Cap d'any hauria de ser com el 2011 que ha acabat.
Cap d'any haurà de ser com els partidaris (i beneficiaris) de la porcràcia, del poder de la por, ens anuncien com ocells de mal averany.
Ells pretenen fer-nos por. Que ens quedem paralitzats.
Nosaltres els plantem cara. La cara de la dignitat humana.
Us desitge de tot cor un feliç 2012, on les persones tornen a ser el centre de tot el món humà.

Ací us deixe un vídeo per a la reflexió: el del programa de la Sexta Salvados, dedicat a la Miedocràcia.

I un parell d'àlbums de fotos del nostre benvolgut José A. Boix, tot poesia i retrobament amb l'entorn:
Última vesprada del 2011 des de Montaverner i Montaverner i Alfarrasí este matí, primer dia de l'any 2012, un recorregut silenciós pels nostres carrers deserts, a les 10 del matí i a 6 graus!

Iniciativa Debate Público: imprescindible

Tal i com hem publicat a El Tel,la necessitat obri noves finestres al món.
Gaudiu d'Iniciativa Debate Público.
Bona iniciativa, millor debat i ben públic. I a més a més, com a mi m'agrada: ben crític i plural.

2.015 agraïments en tres mesos

Deixeu-me que, entre tant de sarau mon·doquer, i l'allau de les eleccions de diumenge vinent, que se'ns vénen damunt, faça un paronet per a la satisfacció. Satisfacció personal, meua i agraïment a tots els qui l'esteu fent possible.
Em referisc al Dossier de premsa de Montaverner 2010 que vaig preparar aquest estiu, i que només s'ha pogut consultar enguany per Internet, ha rebut en tres mes més de 2000 visites. Hui ja se'n comptabilitzen 2015.
Això és molt perquè n'hi ha una fotracada de visites diàries, i en ascens.
La censura, com déiem, és un mal negoci per a qui la practica.
Gràcies pel vostre suport, que només fa que encoratjar-nos en aprofundir en la llibertat d'informació i d'expressió.

M’han demanat el DNI per estar a la Plaça Major del poble

Així ha sigut. La veritat és que la imaginació per fomentar el turisme a Montaverner no té límits. La darrera mostra d’aquesta efervescent imaginació l’hem tinguda aquesta poqueta nit de dissabte a la Plaça Major del poble. I l’escena dóna per a fer un documental per a Mon•Doc (ai, mecatxis!, si ja no el volen fer!), o per a una pel•lícula de Fellini, o de Berlanga.

Mira que hem anat vegades a la plaça. A la Ballada de la bandera, a bodes, a comunions, a soterrars, a processons, quan desfilem amb la banda de música... Mai, però, ens havien demanat el DNI. Clar com aquest dissabte la gent del poble, de manera anònima, havia decidit acudir-hi, alguna Ànima Càndida ha decidit: “I si els fem un certificat d’assistència?”
Dit i fet, serà per diners? La Benemèrita amablement ens ha demanat que ens identificàrem, i ho hem fet de bon grat, per una noble causa. Fins i tot n’hi ha qui se n’ha anat a casa a pel carnet, ja que aquest moment cal immortalitzar-lo.

De fet, el centenar d’assistents que venien de València o d’altres pobles de la Vall d’Albaida i comarques veïnes, que acudien amb la idea equivocada que començava la Mostra Internacional de Cinema Documental (el costum de tres anys de bona cultura és el que té), s’han alegrat moltíssim de les noves tarifes a pagar: en compte de l’entrada només se’ls ha demanat el DNI.

Ens han vingut al cap aquells temps en què alguna Bellíssima Persona enviava la GC a dissoldre la Junta de la Cooperativa Vitivinícola, que el vi sempre ha sigut perillós. O quan amablement s’aconsellava que la gent no fera algun curs de valencià, que la llengua la carrega el diable. D’allò ja feia molts anys. Però roda i volta, hi hem tornat. Tot siga perquè no es perden les tradicions espànyiques.

La llàstima d’aquesta iniciativa és que no hagueren començat passant llista quan la gent acudeix a la Ruta Senderista, a Obrim les portes de la Vall, o a la Volta a Peu... Mira quina alegria s’enduria la gent! Amb certificat cap a casa, que igual, amb els vents que corren es pot incloure al currículum. Mai se sap.

El que sí que tenim clar és que amb el sou de l’alcaldessa i el que ens costen les hores, desplaçaments, etc. de les forces de seguretat de l’estat, ja hauríem pogut fer un parell de Mon•Docs, o mitja inauguració del camp de gespa. I això dóna molts llocs de treball.

Cal exprémer la neurona i tindre un poquet d’imaginació, senyores i senyors de l’equip de govern!

Burrera contra la cultura

Patètic, vergonyós, ...se'ns acaben els adjectius, i cap d'ells és positiu. Senyors i senyores del PP de Montaverner, per favor, no poseu com excusa el ridícul pressupost de Mon·Doc per a tancar la quarta edició, quinze dies abans de començar. Se'n foteu de l'esforç de tota la gent que du anys treballant en ell... I de pas, sabeu què es carregueu? La imatge de Montaverner, una imatge cosmopolita, de gent amb trellat i cultura... que ha costat anys i esforços per alçar. Amb vosaltres, sabeu quina imatge deixeu del poble? La de la censura i la de la burrera. Estareu contents. RIP Mon·Doc.

Recordant el sereno i la serena

Qui no se'n recorda de les cançons de la nostra infantesa?

Innovem al Plenari extraordinari del passat 26 d'octubre

L'empresa municipal muntavernina Innovem ha saltat a la primera plana de l'interés informatiu del poble. La situació no és per a menys. Encara que ho hem de veure des de distints prismes i extraure'n les nostres conclusions: Amb un equip de govern del PP que parcel·la, amaga o dóna una hora abans "certa" informació, perquè no tota. I res diu als seus mitjans sobre el contingut vertader, de les reunions i ofertes als treballadors i dels pagaments als "assessors". Perquè els eslògans del seu Facebook no són mai informació, són eslògans publicitaris i desqualificacions pures i dures a tots els altres. Propaganda, vaja. I si fem enrere fins el "famós" Butlletí desinformatiu d'abans de festes, això se'n diu Agitprop. Agitació i propaganda. El PSOE local hi ha tret un BIM núm. 1 seu, on aporta com a dades interessants l'escàs compliment que té per l'assumpte de pagar la Generalitat Valenciana. Amb tant de BIM particular..., vaja jo em pensava que un BIM era una publicació oficial. Deixeu-me que reivindique un BIM fet seriosament i amb criteris professionals exclusivament. Les opinions ja les posen els grups. Però si realment voleu assabentar-vos dels antecedents del cas i de la manera de gestionar dels actuals "responsables" municipals, Compromís X Montaverner n'ha informat al seu bloc amb el post "Plenari extraordinari 26 d'octubre", que també podeu consultar a través del Facebook i al Twitter. Que ho disfruteu si us podeu aclarir. Perquè cal que tinguem tota la informació per veure'n les intencions de cadascú i saber qui fa què. I per arribar als acords i decisions que ens interessen com a poble.

Claredat d'Attac

Així de claret parla el Pepín Cordero, membre d'Attac. Vegeu-ho a 59 segundos.

De Monika Bruixa