Homenatge als muntavernins (i muntavernines) allunyats

Allunyats, que no absents. Pensant en vosaltres, que vos trobeu fora del poble, perquè la vida, l’amor o la feina vos ha dut lluny de la terra que vos va parir. En la categoria d’”allunyats” (o qui sap si “allunats”) també m’atrevisc a incloure aquells que, vivint a Montaverner, han perdut el costum casolà de passejar-se pel camp nostrat.
Ja feia temps que ho acaronava, però hui comence un projecte que espere que vos agrade.
He pensat en titular-lo “Itineraris ad libitum per Montaverner”. . L’única pretensió és mostrar-vos en imatges actuals distintes rutes per l’esquifit terme de Montaverner , o pel casc urbà, agafant algun tema previ, però tal com rage. Per això li he afegit allò d’”ad libitum”, perquè sí.
Aquells qui ja fa anys que no heu tornat al poble, supose que ho agraireu. O em retraureu trencar-vos les imatges que recordeu, si és el cas que les teníeu per idíl•liques. Supose que l’actualització de les imatges que guardeu al vostre cervell d’aquell poble rural que vau conéixer, vos poden suposar una certa recança, o una desil•lusió, especialment pel que fa a la urbanització industrial del terme. No hem aplegat encara, ni ho desitge, a la barbaritat del cas d’Alfafar (l’Horta), on crec que no tenen ja ni un pam per construir.
Així, doncs, callem i caminem.
I hui encetem el camí, com no podia ser d’altra manera, pel Camí de Colata, el que dóna nom a aquest modest bloc, i que tots hem sovintejat per veremar el raïm al Pla, per berenar en Pasqua quan anàvem a la Rambla, de Cassoleta, o, sobretot, en el trasllat de la Mare de Déu de l’Oreto per festes.
Que ho gaudiu tant com jo editant-ho.

Fred de calent

L’aparent contradicció de l’expressió popular no li lleva ferro a la cosa: fa un fred que pela! Que l’expressió “de valent” els valldalbaidins l’hàgem transformada en “de calent” en l’ús quotidià té la seua gràcia. O a mi m’ho sembla.
És voler-vos dir que ha fet falta que el fred d’aquest hivern m’haja pegat a la cara perquè se’m remoguen alguns records de l’hivern del Montaverner de la meua infantesa, de l’adolescència, de la joventut... D’aquell dels prunyons a les articulacions, d’anar en cama crua fins a certa edat.
Dissabte a poqueta nit, el futbol en la tele era sagrat i els jóvens ens reuníem Ca la Clavilla. Sí, l’històric casinet de distintes ideologies, testimoni directe a la Plaça —la Plaça Major, ja m’enteneu— dels esdeveniments de tot el poble: dels mítings, de les revoltes, de les festes, de les noces, dels batejos... dels soterrars.
Ara, per als qui no l’hàgeu conegut amb aqueixa funció, és la seu dels Taverners, la filà més joveneta de casa nostra.
Eren temps de futbol en blanc i negre, de poca beguda i gens variada i molt de cacau i tramús, de butxaques curtes i de cabells cada vegada més llargs. De llums escasses i mal repartides pels carrers.
I era temps d’aquelles delicioses —o així ens semblaven aleshores— faves bollides que el Tio Pep “el de la Clavilla” ens oferia com qui no vol. Els qui el vau conéixer com era d’especial en el seu tracte amb la clientela, m’entendreu perfectament. La foto més antiga que tinc a la mà d’aquest casino és aquesta de l’ambaixada dels moros i cristians de l’any 2000. Darrere dels protagonistes, ja tancat, d’escenari mut.
També hi havia el Casino Vell, als Quatre Cantons, que va passar per distintes mans, fins que els pocs guanys i els lloguers cada vegada més alts els ofegaren.
També estava el Casino d’Ester.
I el càlid Royal Cinema, en sessions de dissabte per la nit i diumenge de vesprada, ens omplia el cap amb cabòries, o ens deixava desfogar-nos amb aquelles pel•lícules en Cinemascope. A crits des del galliner, quan érem més xicotets, o fent manetes quan anàvem creixent i el cinema ens oferia aquella Maria José Cantudo i el seu nu fugisser en La trastienda, o aquelles astracanades de l’època del “destape”...
Era temps de molt de fred —o així ho recorde jo, i no sóc tan major—, perquè a les festes de setembre, sempre del 7 al 10, per la nit calia dur caçadoreta o jersei al ball, que el fred s’”apegava”.
Després van aparéixer la Gamba i la Llar dels Jubilats i, per als més jovenets, la Tasca i el Pub, el de Poldo. El centre social del poble ja s’estava desplaçant cap al Carrer Nou. I també la piscina, el Renfort, el Zzebra, els Tunos, el Kaos, la Sénia, o els bars del polígon la Cava o a la vora de la novíssima CV-60... però aquests ja són d’hiverns més suaus, i encara no m’evoquen records.
Mireu quin post més melangiós m’ha eixit. I tot pel vent fred i enyoradís.
He alenat profundament, fins notar la gelor com baixava de les narius als pulmons, i m’he posat a escriure.

“Són les coses de la vida”

Una frase tan reiterada per mon pare ara, que ja han faltat ell i ma mare, ha cobrat tota la seua dimensió. Doncs això, pare, tenia raó: “Són les coses de la vida”. No ho voldríem, però nosaltres que vivim acceleradament, no sé si conscientment o no, deixem de banda la reflexió sobre la mort. No crec que siga per covardia.
Ja sé que no hem d’estar masoquejant-nos pensant en la parca a totes hores, però almenys, dedicar-li una miqueta de les nostres idees. Quan aplega, de sobte, sempre ho és per molt previsible que ens ho semble, no sabem què dir ni com reaccionar: la mort ha entrat en les nostres vides esquinçant tots aquells plans que féiem per continuar vivint. Per continuar vivint dignament.
En la nostra manera d’encarar el traspàs d’un ésser estimat hi ha alguna cosa de generacional. Els nostres pares i mares, en reconéixer la inevitabilitat de la mort, de ben jovenets s’apuntaven a l’Ocaso, que era l’empresa del ram més potent a casa nostra. També ells eren conscients que a l’hora de les exèquies, la dignitat del difunt quedava sana i estàlvia en tindre un soterrar decent, perquè tots eren pobres.
La nostra generació, per contra, ho véiem com un culte a la mort, com un mètode escurabutxaques ben ideat, perquè d’aquest pas ningú no se n’ha escapat encara. Segurament si ens informàrem de les despeses que comporta tot soterrar (nínxol, taüt, trasllat, etc.) pensaríem d’una altra manera. I a més, aquestes empreses de previsió han canviat molt els mètodes i han millorat el que ofereixen al client, ja que funcionen com vertaderes gestores d’assegurança de vida.
Els nostres pares s’encaraven a la mort, i per això li parlen al difunt de cos present, com si encara estigués en vida. Nosaltres preferim l’asèptic tanatori o la higiènica cremació.
Doncs això, la mort, pare, és una altra més de les coses de la vida.
Ara ho veiem clar.

Agraïments

Ara que han passat uns dies de tanta maror al si de la nostra família, i perquè no penseu que he dimitit d’aquest benvolgut bloc Colata , ara és el moment de fer un repàs a aquesta mesada llarga de lluita.
També vull que tingueu clar que a mi, que no tinc cap empatx en criticar allò que em sembla malament, tampoc em cauen els anells per reconéixer aquelles persones i institucions o organismes que fan bé la seua feina. I ara és un bon moment per fer-ne memòria, i ben agraïda.
En primer lloc la meua família i jo estem molt agraïts al Centre de Dia de Montaverner, una institució que tenim la sort de poder si no gaudir, almenys fer-ne ús al nostre poble. Tot el personal, des d’Elisabet en la direcció, fins Javi en el transport, o Mila entre d’altres, s’han sabut comportar d’una manera molt professional, i això als muntavernins ens ha d’enorgullir perquè amb les seues atencions donen una vellesa digna als qui tant han donat per nosaltres abans. No podem oblidar que aquesta iniciativa de l’ajuntament, tant vilipendiada des de la ignorància o la mala fe d’alguna gent que no veu més enllà dels seus curts nassos (una dona es va atrevir a dir-li “Reformatori” davant meu), intenta ara ser imitada per localitats veïnes, ja que disposar d’un servei geriàtric és a hores d’ara un servei essencial. Imprescindible. Llàstima que mon pare només hi poguera acudir un meset, perquè l’home anava ben a gust, ja ho crec.
El segon sentit agraïment va pels nostres serveis sanitaris públics, tant locals com comarcals ( i de Xàtiva), que tingueren un excel•lent tracte i atenció cap a la meua mare, ja malalta, i cap a la família. Informats en tot moment, fins i tot en els terribles moments de comunicar-nos el que mai voldríem haver escoltat, només podem que retre’ls un sentit reconeixement. Gràcies per fer tot el que estava en les vostres mans. Moltíssimes gràcies.
Jo, que no sovintege de fa temps l’església, no puc més que destacar, per la seua humanitat, per la seua encertada manera d’encarar les homilies, defugint tot sectarisme i donant conhort als dolguts vius que hi hem acudit, els dos sermons que hem escoltat al nostre actual rector, José A. Boix. I sé que coincidim en la mateixa apreciació molta més gent que l’escoltàrem. Gràcies, José.
Finalment, com no podria ser d’altra manera, hem d’agrair a tots els amics i amigues, del poble i forasters, vinguts de lluny o del costat de casa, o aquells que us vau quedar tirats pel mal oratge, sense poder acompanyar-nos quan volíeu... als qui us vau assabentar tard, i ens heu visitat, als qui per telèfon o per Internet ens heu escalfat en moments de foscúria. Als qui heu plorat amb nosaltres. Als qui heu sentit com vostres les pèrdues dels nostres estimadíssims Batiste i Isabel. A totes i tots, tant si llegiu açò com si us ho conten, i a aquells que mai en tindreu notícia d’aquest sincer agraïment.
A totes i tots, moltes gràcies, germans.

Valenta

Els que l'heu coneguda sabeu quanta estima cabia en el seu menudet cos. Ho he sentit una i mil vegades a amigues i veïnat: "Que valenta és Isabel!"
I els qui l'hem tinguda al costat sabem que eren paraules tan certes com que ix el sol.
Aquest dimarts l'hem soterrada.
Deu dies i mig l'han separada de mon pare, del seu estimat.
Una amiga de lluny ens ha dit "Quina història d'amor!"
Així és, però ara la casa buida no troba conhort.
I nosaltres no encertem amb les paraules.

Batiste, in Memoriam

El nostre 9 d’octubre ja no serà mai el que havia estat.
Aquest maleït 9 d’octubre de 2008 s’ha endut mon pare, Batiste Segrelles Ferri.
En aquest moment dolorós per a nosaltres, en què se’ns amunteguen els sentiments, i ens trasbalsen les emocions, encara tenim forces per recordar-lo amb el seu insubornable somriure, amb la seua bonhomia.
Amb la seua marxa ha vingut la necessària pluja.
Gràcies als qui, com nosaltres, el teniu en un raconet del vostre cor.

Enhorabona Dani, enhorabona Clara!

En la mateixa setmana una xica i un xic de Montaverner han rebut el reconeixement amb premis oficials a les seues tasques respectives.
El passat 12 de maig van atorgar els premis extraordinaris de formació professional a 32 estudiants de País Valencià. Daniel Estruch Castells, de Montaverner, va rebre de mans del conseller Alejandro Font de Mora el premi extraordinari de formació professional de laboratori d’imatge, de la branca d'imatge i so, com el millor expedient dels cursos 2005/2007 de tot el País Valencià. Amb una nota de 10. Cal remarcar com un valor afegit el mèrit d’haver obtingut la nota màxima en totes les assignatures, amb l’esforç que li ha suposat haver de compaginar durant aquests cursos el treball (pel matí, de 7 a 14 h) i estudis (tot assistint a classe de 15:30 a 21:30 h) a l’IES Veles e Vents de Gandia. I tot això, després de 17 anys d’haver deixat d’estudiar. Enhorabona!
I el dia 13 les tècniques Agents per al Desenvolupament Local (ADL) de Montaverner, Montitxelvo i Salem, foren premiades el dia 13 de maig amb el premi ‘Compromís Competic’, a la major implicació i esforç en desenvolupar el programa en els seus respectius municipis. Les ADL premiades són Clara López, de l’ajuntament de Montaverner, Encarna Soler, del de Salem, i Soledad Mateos, del de Montitxelvo.